Aquesta setmana s’ha escrit molt de la corrupció -o de la “màfia”, en paraules del PP- que afecta el govern de Pedro Sánchez, a qui Feijóo situa en fase terminal. Però la inestabilitat del govern espanyol no només ve donada per focus de casos de suposada corrupció, com el "cas Koldo", el del fiscal general, el "cas Begoña" o el "cas Leire Díez", per citar-ne alguns. Ni tampoc per l’ofensiva per terra, mar i aire del PP. La inestabilitat -o la manca de força- de l’executiu es mostra també en la poca feina que poden anar traient al Congrés. Habitualment, els plens duraven tres dies (de dimarts a dijous) i el darrer dia era el més important perquè es validaven les lleis. Doncs bé: fa setmanes que no hi ha ple el dijous. Dels 11 plens celebrats des del gener, només quatre van tenir sessió de dijous. Els problemes per fer equilibris i aconseguir el suport de Junts o Podem fa que moltes de les lleis i els grans projectes estiguin al calaix. 

Aquesta és una de les legislatures més complexes que s’han viscut en la política espanyola en democràcia. Per molt motius, però també perquè al govern de PSOE i Sumar -en minoria- li està costant molt desplegar l’agenda legislativa. La fragmentació del Congrés i els pactes amb formacions ideològicament oposades obliguen Sánchez a calcular molt bé tots els moviments. I cap és fàcil. 

Alguns dels exemples més clars d’aquesta caiguda de l’activitat legislativa la trobem en lleis com la derogació de la llei mordassa (que ja va fracassar la passada legislatura i el compromís és tornar-ho a intentar), la reforma del codi penal per eliminar els delictes d’odi per motius religiosos (que podria arribar al Congrés en les properes setmanes) o la llei de famílies, que havia d’allargar els permisos de paternitat i maternitat a 20 setmanes i que està empantanegada des de març de 2024, enllaçant una pròrroga darrere d’una altra.

Però el govern espanyol també té d’altres temes pendents, com la regulació extraordinària d’immigrants o la reforma de l’acusació popular. Aquesta última, una iniciativa del PSOE per expulsar els partits polítics de l’acusació popular que té frenada perquè no té suports parlamentaris.

El més flagrant: la manca de pressupostos

Però l’exemple més paradigmàtic d’aquesta situació d’inestabilitat és, sense dubte, la llei més important per a qualsevol govern: els pressupostos. Sánchez governa amb uns pressupostos del 2022, que ha anat prorrogant i modificant tant com li permet la llei. El 2023, amb les eleccions generals avançades, no n’hi va haver. Però ja l’any passat va desistir de presentar-ne. Tenia una altra raó de pes: l’avançament electoral a Catalunya feia inviable pensar que, enmig d’una campanya, ERC i Junts es poguessin posar d’acord per aprovar els comptes. 

Aquest 2025 ha passat el mateix. Encara aquesta setmana preguntaven a la portaveu del govern espanyol, Pilar Alegria, si tiraven definitivament la tovallola i ni intentarien aprovar-los. “Aquest govern sempre juga el partit fins al darrer minut, suant la samarreta”, deia Alegria, que també és titular d’Esports. Però una imatge val més que mil paraules, i mentre ho deia se li va enrogir lleugerament la cara i se li va inflar de manera més que evident una gran vena al front. Vaja, que no s’ho creia ni ella. I és que la Moncloa sap que aquest any no tindrà pressupostos i, si fa cas del que diu ERC, tampoc l’any vinent si no es tanca abans el finançament singular per a Catalunya (pactat amb ERC i del qual se n’hauria de tenir acordat l’esquema abans del 30 de juny).

La reducció de jornada, en números vermells

El govern no sempre congela la tramitació de les lleis que no té assegurades, de vegades promet que accelerarà normes però la falta d’acord el fa estirar el fre de mà per evitar una derrota parlamentària, que malmet la seva imatge. Això passa en un dels projectes estrella de Sumar: la reducció de la jornada laboral, ara mateix en entredit. En aquest cas, el govern espanyol ja ha acabat la feina i l’ha dut al Congrés. Però està prorrogant el període d’esmenes a la totalitat perquè no troba la manera de convèncer Junts, que ja ha anunciat que presentarà un veto total a la llei. 

Per això, de moment ningú s’arrisca a posar data per la votació de la reducció. De fet, hi ha diputats d’ERC que ja donen per fet que el projecte fracassarà i, fins i tot, s’hi juguen sopars al pati del Congrés. “Junts ha comprat el discurs de Foment i de cap manera cedirà”, auguren. 

Junts i Podem, els maldecaps del govern 

La inestabilitat parlamentària està condicionada, sobretot, per dues forces. Per una banda, Junts, que vincula les votacions sempre a l'“anar tancant carpetes” dels temes acordats. Aquella expressió que ja marca la legislatura del “pagar per avançat”, de Carles Puigdemont. Això enutja ERC, perquè creu que el PSOE prioritza la negociació amb el soci que li és “menys fidel” i que més li complica les votacions. De fet, s’estan complint escrupolosament les reunions mensuals entre Puigdemont i Santos Cerdan (PSOE) a Brussel·les per anar buscant acords i complir el pacte a canvi de la investidura de Sánchez. 

Però és que el govern espanyol també té un altre maldecap: Podem. Els 4 diputats van començar la legislatura dins del bloc de Sumar i, per tant, Sánchez comptava per defecte amb aquests quatre vots. Però la situació es va tòrcer al cap de pocs mesos, quan van decidir sortir de Sumar i passar al grup mixt. Des de llavors, Podem ha endurit el discurs sobretot amb temes relacionats amb l’augment de la despesa en defensa, allunyant-se de les posicions de Sumar. I això fa que Sánchez hagi de suar molt cada decisió que passa per les seves mans. 

Problemes en l’àmbit de la defensa

Un altre efecte d’aquesta pressió exercida per Podem, sobretot, però també per altres socis és tot allò referit a la defensa. Sánchez ha anunciat que arribarà al 2% del PIB en defensa que li exigeix l’OTAN aquest mateix any. Però ho farà sense sotmetre l’augment (un total d’11.000 milions) a votació del Congrés. Sap que si ho porta, ho perd. I ha buscat altres vies, que assegura que són legals, per complir amb l’OTAN sense rebre el clatellot dels socis. 

Que el govern de Pedro Sánchez ho té difícil fa setmanes que és una constatació. A la Moncloa viuen amb impotència que l’economia avança bé, que l’ocupació laboral també i que Espanya és un referent internacional, per exemple, en el reconeixement de Palestina. A casa, però, tot és corrupció, màfia i paràlisi. Resistir fins al 2027 serà difícil però no missió impossible.