Aquesta d’avui serà la 91a nit que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a Soto del Real. El conseller Quim Forn i el vicepresident Oriol Junqueras compliran la 74a. Hi ha moltíssimes mostres de suport i solidaritat, concentracions, murals, actes per recaptar fons, llaços grocs (i gorros de llana i bufandes) que es llueixen a les solapes dels abrics amb complicitat.

Però passar, passar, no passa res. Les institucions catalanes segueixen governades pel 155 de Mariano Rajoy, que avui ja sap per displicència pròpia que el seu governador civil i el seu partit té un suport parlamentari del 4,24% de la població. Però, tothom tranquil, que ja ho va deixar clar Enric Millo divendres a Catalunya Ràdio: “El 155 ha estat un èxit. Ara ja saben què passa quan algú es desvia del camí”. I això és el que passa: una part de la venjança de l’Estat contra Catalunya pretenia que les urnes fossin també un escarment per als independentistes. Que la mateixa proposta política que no ha parat de créixer des de l’any 2012 posés, de cop, el fre i els catalans fessin de catalans i apliquessin allò del seny. Però no. El resultat del bloc independentista no sols va créixer sinó que va superar la frontera dels dos milions de votants, en la participació més alta de tota la història; també amb la legitimitat més alta.

Per això, insisteixo, en què no passa res. Una de les línies vermelles que semblaven inviolables era l’ús de la violència. Però això també va passar l’1-O i no va passar res. Semblava que amb una reacció coercitiva de les forces armades, Europa posaria el crit al cel i no ho ha estat així.

Malgrat els resultats històrics de l’independentisme, les eleccions també van situar Ciutadans com a primera força i una suma per blocs d’un milió vuit-cents vuitanta-vuit mil ciutadans que avalen l’estratègia dels promotors del 155. És complex, doncs, discernir com cal recuperar la normalitat democràtica i institucional i implementar els resultats amb prop de la meitat de la població satisfeta amb la resposta de l’Estat. Per mi, aquesta contraposició dels blocs s’entén també si serveix per tapar les vergonyes de tots els dèficits que presenta l’Estat, com la corrupció o l’immobilisme. En un escenari així, la unitat d’Espanya és un valor segur; una mena de religió.

Em pregunto si aquesta bossa de votants que no troba vergonyant l’existència de presos polítics, assumeix amb passivitat –i fins i tot normalitat- que el Govern Rajoy s’hagi polit el fons de les pensions. O pensa que potser Europa exagera quan li retreu no fer cas de les recomanacions anticorrupció i troba exagerades les crítiques a la nul·la separació de poders i la politització de la justícia. O quan, només quatre anys després d’obligar Joan Carles I a abdicar per salvar la Corona dels escàndols i oferir un moviment tàctic als desafíos de l’Espanya contemporània, se l’homenatgi amb tots els honors– el mateix que el New York Times va estimar una fortuna superior als 2.700 milions d’euros- amb motiu del seu 80è aniversari, en comptes de fer una esmena a la totalitat al seu paper en els quaranta anys de democràcia, investigar el seu rol el 23-F o fer-lo abjurar de l’herència del règim de Franco.

No sé si Espanya s’agrada o no. El que em sembla és que Catalunya continua sent l’excusa perfecta per no haver de mirar-se al mirall, encarar com vol ser en el segle XXI i quins canvis necessita. No hi ha alternativa republicana, la dreta se supera per la dreta i l’esquerra –quan no culpa el mateix independentisme de les incomoditats dialectals que li genera- sembla haver assumit la impossibilitat de tornar a ser majoria. Escassegen les mostres d’indignació popular pels tics autoritaris de l’Estat, com si castigar Catalunya només castigués als catalans. La confrontació alimenta una Espanya que entén la repressió com la millor de les respostes polítiques. I mentre reprimeix i es venja, l’únic que pot fer témer Rajoy i el PP és que siguin altres partits que en treguin suc i sigui, especialment, Ciutadans qui se n’emporti el rèdit electoral.