Fins ara tots els mitjans de la caverna havien mostrat un mateix discurs sense fissures a l’hora d’analitzar el judici als líders independentistes. Només algunes excepcions -la declaració de Zoido per exemple- i alguns matisos en allò que trobaven destacable o que preferien callar.

El testimoni del major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, ho ha canviat tot. Què en fem d’aquesta declaració? Ens el creiem per què ens interessa? O mantenim la consigna de sospitar de qualsevol català? Sembla que no ho tenen clar i per primera vegada és possible trobar discursos, no ja divergents, sinó fins i tot contradictoris.

Per exemple. L’editorial de El Mundo no dóna cap espai a l’enemic. L’acusació de Trapero a Joaquim Forn de tenir "un punt d’irresponsabilitat" i la revelació que s’havia ofert per detenir Carles Puigdemont en cas que la Fiscalia li ho requerís, no enganyen al sagaç editorialista, que no es creu ni una paraula del que diu el policia, que en realitat volia: "desmuntar el relat del coronel Pérez de los Cobos, a qui va tractar de refutar sense èxit" (la negreta és meva).

Per a la capçalera d’Unidad Editorial, tot el que no sigui remarcar que "el referèndum va ser el resultat d’un pla dissenyat entre els independentistes, organitzacions com Òmnium o l’ANC, grups de guerrilla urbana com els CDR (sic) i, per últim, l’aparell policial dels Mossos", és pura propaganda separatista i no cal donar-li pàbul. A l’enemic que fuig ni pont de plata ni res sinó llenya al mono que és de goma.

En canvi, escorat més a la dreta –o potser per això- El Espanyol sí que es creu a Trapero, sobretot si li serveix per donar estopa a Rajoy i al seu executiu: L’editorial es pregunta, força retòricament, "per què el Govern no va instar la Fiscalia a la detenció dels colpistes, o per què el CNI va consentir que Puigdemont es fugués. Tota una cadena de deixadeses que assenyalen Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Félix Sanz Roldán. Aquesta indolència que els retrata per a la Història" (la majúscula és a l’original).

A altres, simplement, el pot la rancúnia i –com Ignacio Camacho a l’ABC- encara li retreuen que toqués la guitarra a casa de Pilar Rahola, o que parlés en català en la cèlebre roda de premsa del "Bueno, pues molt bé, pues adiós" –Julio Valdeón a La Razón-. A El País Xavier Vidal-Folch és més pràctic, i si algú dispara contra Puigdemont –"Ahir va ser un dia olímpic. El mite Trapero va matar al mite Puigdemont", escriu- bé val un elogi, o els que calguin: "Trapero va encarnar al rebel amb causa: la del seu uniforme. Passa amb gent de diferents professions, que veuen l’ofici com l’ofici de viure", continua. 

Però l’argument no li val a Miquel Giménez, qui des de Voz Pópuli fa una lectura diametralment contrària: "Resulta vergonyós escoltar al major Trapero dir que el conseller Forn era un inconscient, que les ordres es rebien amb desgrat, que ell tenia un pla preventiu per a detenir Puigdemont, que ja es veia vindre, com si la seva condició fos el d’un simple flâneur parisenc, un mer passejant, un observador de la història, en lloc de ser la del responsable d’un cos uniformat de policia amb més de disset mil efectius. Haver-se plantat en el seu moment, cavaller, que el fet jurat val tant com qui ho jura. Ja no existeix l’honor de l’uniforme que vesteixes?, preguntem amb angoixa".

Espanya, com Roma, no paga traïdors.