El 24 d’agost de 1936 va fondre’s la vida de Josep Maria Planes (1907-36), escriptor i periodista, víctima d’un escamot de pistolers de la FAI. Amb només 29 anys, ho havia fet quasi tot. Amb inquietuds literàries, va escriure textos per al teatre. Un d’ells, de títol premonitori, L’home que s’havia de morir.

Josep Maria Planes, fill de Manresa, va fundar diversos mitjans i fou director d’un dels rotatius emblemàtics de la premsa catalana com era el satíric El Be Negre, a banda d’autor de nombrosos articles en els mitjans més prestigiosos d’aquells anys, com Mirador i La Publicitat. És considerat un dels pares del periodisme d’investigació a Catalunya. Fruit de la seva vocació professional són els reportatges que va fer denunciant els vincles entre grups de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i ambients de la delinqüència comuna (com Gàngsters de Barcelona). Això li va costar la vida.
 
Amenaces de mort

Les seves denúncies dels excessos de grups incontrolats el van posar en el punt de mira de l’anarquisme més virulent. En vigílies de l’esclat de la Guerra Civil, la “Soli” (Solidaritat obrera”, òrgan llibertari) va arribar a amenaçar-lo dient que si no aturava els seus articles de denúncia, l’obligarien a “emmudir”. Va tenir el coratge de denunciar-ho en l’article de títol ben explícit Amenaces de mort, publicat a La Publicitat el 9 de juliol.

Planes era un home d’idees liberals i republicanes, catalanista ferm, més que proper al petit partit Acció Catalana. Però la seva defensa de la legalitat i de la Generalitat li va servir de poc. Un cop va esclatar la guerra, els carrers es van fer perillosos pels matisos. Els primers mesos de la guerra, en una Catalunya en revolució i amb moltes dificultats per les autoritats per poder mantenir un mínim ordre, el perill era evident. Planes es va amagar en un pis del carrer Muntaner, però el van trobar. Dut a l’Arrabassada, esdevingut un indret sòrdid en aquells temps, li van engegar set trets.  

Els seus companys d’Acció Catalana es van alarmar en no trobar-lo. Va ser el seu company de professió i amic Avel·lí Artís Gener "Tísner", qui va recórrer els dipòsits de cadàvers de diversos hospitals de Barcelona. El va trobar al Clínic. A les seves memòries va deixar consignat: “Em vaig inclinar damunt seu, fins que la meva cara va quedar a l’altura de la seva, i ja no hi va haver gens de titubeig, malgrat un inconegut rictus de terror que li havia quedat estergit als llavis”.