Aquell matí de febrer de fa quinze anys, la vida tota, amb les seues promeses i els seus lluminosos miratges, va solcar durant uns breus minuts el cel entelat i humit sota el qual dormitava encara la ciutat. A la vida li deien Zora i viatjava des de feia unes hores a bord d’un Boeing 737 Max 8 arrepapada entre una menudiua estudiant de primer de piano del Pražská konzervatoř i un boterut fabricant d’aiguardents d’un poble de la planúria de Hanà amb un cap i una panxa grossa com la d’un bou.
Des de la finestra del meu apartament del carrer del Salvador vaig veure com l’avió, a penes un punt de llum suspès damunt de les teulades de la ciutat antiga, dels palaus i les esglésies, esgarrava lentament el mantell gris del cel i, fent una lleugera inclinació, es perdia en direcció contrària a la mar. Aleshores, jo encara no sabia que temps a venir hauria estat capaç de deixar-me matar per tornar a viure aquell instant de plenitud, d’ansiosa espera.
Al cap de mitja hora li obria la porta de casa. Amb els quaranta de llarg complits, Zora no havia deixat de ser la mateixa dona bellíssima que vaig conèixer feia més de vint anys enrere a les aules d’aquella facultat que mai no ens va agradar. La mateixa dona que vaig perseguir amb la mirada per tots els carrers de Praga aquell abril de foc. La mateixa dona que vaig estimar tant en aquella habitació d’un modest apartament del carrer Charkovská, nit i dia. Al mateix llindar de la porta ens vam abraçar llargament com qui vol recuperar de colp tot l’afecte perdut durant anys i tot seguit vam anar a buscar el llit on ens vam fondre en la profunditat abismal del deler, on ens vam estimar fins a esgotar-nos.
Després el repàs inevitable dels records, dels afanys, de les frustracions, dels retrets atenuats per l’emoció del reencontre, les paraules com una pluja suau regant encara el desig dels cossos nus. El repàs també dels fets importants de dues vides durant una eternitat inconnexes, només en contacte a través del fràgil fil de la memòria... treballe a una escola i Dan, el meu marit, fa de gerent d’una fàbrica als afores de la ciutat. Vivim al camp, a Tehov, gairebé enmig del no-res. Tinc dos fills, Anakin de catorze i la Cais, de tretze. Com costen de pujar. Soc feliç, només puc dir això, soc feliç...
No ho vaig dubtar. Tampoc no vaig gosar dir-li que la seua felicitat havia estat i era ara mateix, la meua desgràcia. Zora va recolzar el seu cap sobre el meu pit. Vaig passar el meu braç per la seua esquena fràgil, estreta. Vaig notar la pell fresca del seu cos.
“Jo”, vaig replicar-li, “només hauria volgut pintar tota la vida per tu dirigibles de color groc, globus de color taronja surant ingràvids en els cels oberts de la meua pàtria, en el bell mig de les vesprades d’abril que vam viure ensems... pintar artefactes del somni com els que pintava, delicadament, Kamil Lhótak... No sé què tinc i què no tinc, què vull i què no vull”.
Un punt enrabiat vaig començar a imaginar la casa de Zora construïda sobre un turonet amb vistes a una vall. Vaig imaginar totes les veus dels seus, les seues olors i, encara, les mans de Dan recorrent el seu cos fins al darrer racó. Vaig pensar l’escoleta de Zora. Totes les coses de Zora... I vaig recordar, de nou, els dies de Charkovská i tota la resta del temps sense ella com un embalum pesat que havia hagut de carregar durant tots aquells anys. A trenc d’alba, Zora va tornar al seu món. Poc abans de les vuit del matí el seu avió, a penes una bombolleta lluent de sabó enmig del cel infinit, va sobrevolar les teulades de la ciutat i fent un tomb quasi imperceptible va agafar la direcció de la mar.
Si veig passar avions pense que en un de tants Zora ha de tornar a mi. Avions que sobrevolen una vida en runes, a penes ja sense cap esperança, que es consumeix en el foc dels records.
Des de la finestra del meu apartament els veig passar. Els avions duen banderes de països impossibles pintades en els seus timons de direcció i frases belles escrites en els seus fuselatges. A les 10:11 minuts passa l’avió que cobreix València-Budapest manat per un capità vestit d’alumini i la seua alegre tripulació de nans i menjafocs. A les 14:23 és el torn del València-París, el del Boeing de les ales de gel. A les 20:50 passen els avions de la mort i sobre el cel el sol plora sang. Si els avions veig passar, pense Zora i la vida que ja no hi serà.