Tot just fa uns segons que la llum del sol ha començat a fendir la fina capa de boira que ofega els boscos dels castanyers i amaga la làmina d’aigua verdosa de Le Busard. En un bufit, la petita aglomeració dels bungalous que conformen aquell càmping solitari enmig de la vall, a la vora de l’estany, es fa invisible dins d’una espessa, freda i pegallosa foscor.
El crit dels primers ocells nocturns ha despertat David d’una son pesant de gran mamífer en bona part induïda per la ingesta d’una quantitat considerable d’un licor de pruna que ell mateix fabrica.
-T’has adormit...
David mira de reüll durant uns segons Hellen i fa un gran badall. Sí, en efecte, s’ha adormit com un soc i ha somiat que se l’enduien mort sobre una post dos tipus que no tenien ni mitja hòstia, cap a l’església del cementeri dels monjos de pedra, al costat del rierol. I, encara, que aquells homenets esbufegaven esgotats sota el pes del seu cos enorme mentre ell els repetia, una vegada i una altra, molt enfadat que no estava mort, que només dormia. David pensa que si somies que ets mort és perquè d’alguna manera ja ho deus estar.
La nit, malgrat que ja estem a les acaballes d’abril, serà freda i, de fet, ja comença a notar-se. Hellen engega les dues menudes plaques elèctriques que hi ha instal·lades en el menjador i, de colp, totes les parets de llanda de l’habitatge cruixen, el sostre cruix, el terra cruix.
Aquesta nit no és una nit qualsevol. Aquesta nit fa exactament trenta anys que van arribar amb els dos xiquets, el Jacob i l’Steven. El major, Jacob, havia acabat de fer quatre anys i el segon estava a punt dels set.
-És tal dia com avui que vam arribar. Te’n recordes David?
-És clar...- Com podia oblidar-se d’aquella horabaixa de plom? Portaven almenys dues setmanes voltant per França a bord d’aquella furgoneta desmarxada, carregats d’endergues com les d’una troupe de circ. No coneixien l’idioma. A penes tenien un clau. De sobte, David va dir: ací. I allà que es van quedar.
-Encara no m’ho crec que duguem tants anys. -repunta Hellen mig plorosa.
-Bo, ací és on vam pensar que hi trobaríem el futur... -remuga ell un punt amarg. Ací simplement és, però, on van decidir deixar de fugir d’un present hostil. El futur era una altra cosa. David encara recorda com si fos ara mateix la seua lluminosa oficina en una torre de cristall i acer en London Wall amb vistes al Tàmesi. Tot anava relativament bé. Un sou raonable. Un bon ambient de treball. Una bona casa de lloguer a Berrylands. Bones perspectives. La vida és només la il·lusió de les bones perspectives.
-Em va costar molt fer-me a la idea. No sé com ho vaig poder resistir. I ara, mira, és com si sempre haguérem viscut en aquest racó.
De primeres, Hellen es va haver de posar a netejar cases i David es va anar apanyant de llanterner i electricista. D’alguna cosa havien de servir-li els seus estudis d’enginyer. Aleshores, ja no hi pensaven a comprar una caseta amb jardí i dur els fills a bones escoles, però uns mesos abans no haurien pogut viure sense aquestes il·lusions.
-Quan va ser que aquell fill de puta va arribar?
David esquiva la pregunta amb una ganyota d’enuig perquè sap que Hellen se’n recorda perfectament de quan va arribar aquell malparit, però el que vol és fent-lo parlar reviure l’odi d’aquell record només per sentir-se una mica més viva. I tant que ho recorda. Això va ser set mesos abans que foteren el camp de Londres. El gran llangardaix va arribar un dilluns al matí amb aires de lord. Va entrar a les oficines i s’ho va mirar tot i tots per damunt dels muscles, mentre arrufava el nas com una rata i posava cara d’haver-se menjat una merda. Encara no duia ni dues hores que va fer canviar tots els mobles del despatx. Després va demanar a la seua secretaria que prengués nota de tots els dinars i sopars que tenia concertats en bons restaurants de la City.
El primer dia ja va fer comprar bitllets d’avió en primera classe per a Hong Kong, Nova York i Ontario. El segon dia va acomiadar la secretaria, va contractar una nova cap de vendes, va degradar dos dels millors empleats de la casa perquè li semblava que no s’adequaven al “perfil”. El tercer dia va reunir tothom i va explicar amb el rostre contret i posant la veu d’un ogre quins anaven a ser a partir d’aquell moment els objectius de l’empresa. El quart dia va anunciar tota mena de retallades que fins i tot van afectar el subministrament de paper higiènic. A partir del cinquè dia gairebé no el van tornar a veure encara que tots i cadascun dels treballadors de la casa, des dels més rellevants als més insignificants, eren capaços de sentir la seua presència malèfica.
Hellen recorda el dia que David va tornar a casa amb la carta d’acomiadament. Semblava un xiquet a qui hagueren acabat de mormolar per una malifeta que no havia comès. El cas és que aquella vesprada, el llangardaix, el va fer cridar al seu despatx i tot d’una mentre fotia colps de puny sobre la taula li va fer saber que la seua faena era una merda i que havia decidit despatxar-lo. Ho feia pel seu bé i pel de tots. Algun dia li agrairia. Fet i fotut, aquella decisió, arguïa, faria que encaminés la seua vida d’una manera diferent. David, desconcertat, li va suplicar que no el fes fora. El llangardaix ni se’l va mirar.
I vet ací que aquella mateixa nit el llangardaix va sopar al Heinz Beck de l’hotel Brown’s amb tres executius d’una empresa coreana per unes 250 lliures per cap i amb el pretext irrebatible que les relacions públiques són una gran inversió. I l’endemà mentre David descobria que mai més res tornaria a ser igual el gran rèptil, amb una ressaca de cavall, agafava un vol a Sidney.
-Trenta anys... I veus, daddy, al final l’empresa aquella va tancar i el malparit aquell ja fa anys que és mort.
-Sí, però nosaltres vam morir primer. Te’n recordes?- David llavors es serveix una copa d’un burdeus acceptable que ha trobat d’oferta a l’Auchan i s’arrepapa al sofà.
Als bungalous del càmping Sous la belle lune ja és l’hora dels sopars. Sopars barats per a gent gran i delicada de salut. Tothom es mou dins dels seus barracots en silenci com si tingueren por de ser descoberts. Tothom menja en silenci. Tothom escura en silenci. Tothom mor, a poc a poc, en silenci.