La primera vegada que Q. va sentir la presència terrible del tigre blanc fou ara farà uns vuit mesos. Això va ser pocs dies abans d’entrar de ple a l’estiu quan a les aules de l’institut començava a relaxar-se la disciplina i gairebé tothom només parlava de les coses que faria durant els mesos en què estaven molt a punt de quedar atrapats com si foren indefensos insectes en una immensa teranyina de fils invisibles.
Els pares de Q. també tenien plans per a ell. Havien organitzat un viatge a Nova York i en tornar passarien uns dies a casa dels avis, a Alacant. N’estaven convençuts que, lluny de tot, el garbuix de pensaments que li trepaven amb violència la seua ment, desapareixeria com per art d’encanteri. Lluny de tot, pensaven, oblidaria la seua colla d’amics merdosos que el pare voldria veure algun dia penjats dels collons. Lluny de tot, el desig de les substàncies es dissoldria com un terròs de sucre en un got d’aigua i Q. tornaria a ser de nou el xiquet somrient, despert i bonhomiós que havia sigut fins abans dels dies estranys del confinament. Tenien, encara i malgrat tot, grans plans per a ell per a quan passés tota aquesta amarga adolescència.
Però ni Nova York, ni Alacant, ni l’oblit de la seua gent i de l’única vida que recordava haver tingut des que tenia 12 anys formaven part del seu pla per al llarg estiu que tocava a la porta i menys encara després de dos mesos sense eixir pràcticament de casa, només que per a anar a classe o a les tedioses i inútils visites setmanals de l’hospital.
Un dissabte de vesprada, Q., va enviar un 1174 pel xat de l’Insta al seu bro Bluman que de seguida va reaccionar bombardejant-lo amb una allau d’emoticones alegres i un rastre de CIDS i de 420 que si els hagués hagut d’escriure fora del puto mòbil hauria necessitat uns quilòmetres de mur. Un parell d’hores després tots dos transportaven en una motxilla de colors llampants des d’Horta fins a Sant Martí mig quilo d’herba i un saquet de pirules de totes les classes. Un trajecte curt i ple d’emoció en què igual hagués pogut detenir-los un segurata que haver d’enfrontar-se a un qualsevol membre d’una qualsevol banda de les que sabien tot el que es movia a la ciutat.
A boqueta nit, tot aquell material s’havia convertit en blanca, tranks i bitllets de 50. A les 10:00, Q. va apagar el seu telèfon, es va fer invisible als ulls dels seus i va entrar en el laberint... Primera parada: una fàbrica mig en runes situada en la perifèria de la perifèria de la ciutat. Una fàbrica, diríem, tan estranya com l'illa del doctor Moreau, envoltada per un riu de vies mortes de tren i de vagons abandonats. En un racó del gran espai central, al costat dels altaveus similars a tambors de gegants, cau el primer glop llarg de vodka i les primeres línies. El nas de Q. és com una aspiradora i no diguem ja el de Bluman. La farina li ha soltat la llengua i l’ànima a Q. i ara abraça tothom fraternalment, sense fer força, quasi sense tocar els altres cossos. S’apropa sense por als més penjats amb la serenitat mateixa d’un missioner entre caníbals famolencs o d’un metge valent enmig d’una legió d’empestats. En un sofà esgarrinxat i que fa pudor de gos, hi ha un tipus amb una minvada cresta blava i un anell al nas que li explica que ell anava per a enginyer, però que va decidir que no volia saber res del món. Fa un any, assegura, que viu en aquella mateixa fàbrica amb altres col·legues. Q. creu que aquell paio pot tenir l’edat del seu pare mentre xuma del canut que li ha passat el vell punk directament dels seus llavis clivellats.
Segona parada: l’albada. El sol ixent per la línia de l’horitzó de la mar. Una antiga masia no gaire lluny de la platja plantada enmig d’un hort abandonat. Una bandera pirata mig estripada guaita pel balcó. Q. no sap com ha arribat. Ha perdut el seu bro o el seu bro s’ha convertit en aquesta xiqueta gòtica, escanyolida, borratxa com un cep que no para de pregar-li que li passe una miqueta de pols. A la nau pirata, sona Money de Jasted. Q. sent les notes musicals fiblonejant-li el coco com punyals. És una sensació agradable, límit, alleujadora per tant com del seu cervell desapareix el rumor d’ones embravides que mai no l’abandona, ni tan sols quan es posa fins al cul de les pastilles que té receptades contra l’ansietat. Tercera parada... Quarta parada... El temps sembla no passar. De vegades, arriba una gentada, de vegades els indrets es queden buits, de vegades arriba una patrulla dels Mossos i es deté davant d’aquell cafarnaüm de joves, vells, putetes, adolescents, xaperos amb durícies al forigol, ionquis desnonats amb la mirada perduda... Diumenge a mitjan vesprada, Q. s’ha perdut del tot al laberint. No té gana, ni té son, només té set. S’engul la ginebra com si fos aigua... Setena parada... Ja no li queda un clau. Tota la farlopa i les benzos que duu mig matí consumint les hi ha hagut de fiar un col·lega d’Igualada que cuina a casa.
Vuitena parada: Q. ja no pot més. Es presenta al pis de M., a Sant Joan Despí. És un dimecres al matí i l’agafa sola. Els seus pares treballen. La xicota l’avisa que tothom l’està buscant desesperadament des de fa dies. Que hauria de tornar, parar d’una vegada. Q. es caga en el seu puto vell i M. li riu la gràcia. A les cinc de la vesprada els seus pares passen a recollir-lo. Q. fa olor de mort, merda, suor, alcohol i mira com un boig. No és la primera vegada que ha esnifat, però sí la primera que ha desaparegut durant dies sense donar senyals de vida. Tothom està destrossat menys Q. que fa la mateixa fila que feia de menut quan tornava a casa després d’uns dies de colònies.
Va ser al cap de dos o tres dies de tornar a casa que va aparèixer el tigre blanc. La bèstia va avançar pel passadís fins a l’habitació de Q. i d’una urpada li va arravatar l’ànima. Després va entrar dins seu pels seus ulls i tot seguit es va fer camí a queixalades fins al seu cervell. Va ser llavors que el tigre blanc va començar a parlar dins seu, que va començar a veure moure’s les coses al seu voltant, que va sentir el batre d’ales dels àngels de plomes grises per tota l’habitació, els lladrucs dels gossos salvatges sota del seu llit.
Aquella mateixa nit, Q., va dormir al box d’urgències del psiquiàtric, l’únic lloc segur on el tigre blanc mai no gosaria habitar-lo, apropiar-se’n. L’estiu va passar. També les pors. Han tornat les servituds... Hi tornem, bro?