Opinió

Un Nadal de peix i marisc, sí o sí

ARA A PORTADA

Publicat el 18 de desembre de 2014 a les 09:17
Quan hi ha crisi seriosa és quan es pot comprovar la solidesa de les institucions i el gruix de la societat civil. Ens n'ha tocat una. I no serà passatgera. Segons algunes fonts mèdiques, això no és una ventada com la grip que passa un cop l'any. És un virus que queda instal·lat per sempre. Per tant, les mesures a curt termini són alentir l'expansió per evitar el col·lapse hospitalari, mentre s'accelera la recerca sobre el tractament. Tot i que les notícies de la Xina semblen indicar la remissió, em temo que no es podrà parlar d'extinció del risc fins a saber com tractar mèdicament la malaltia.

Fins aquí, res que no s'hagi dit. Anem ara al vessant sobre l'impacte econòmic i les derivades polítiques del tema. Reconec que la supressió de l'MWC a Barcelona em va fer pensar més en una guerra global entre la Xina i els EUA en un camp de batalla neutral pel control de les comunicacions. Els fets han demostrat, però, que, a part de la real pugna pel domini global, la mesura va ser encertada des de l'òptica sanitària. Quedarà per recerques posteriors saber si és certa la informació publicada aquest divendres sobre l'acusació d'un càrrec del govern xinès a l'exèrcit americà d'haver introduït el virus arran d'unes olimpíades militars realitzades a la Xina, o bé si és una acció de contrapropaganda conspiranoica, pròpia d'un guió de sèrie recargolada de Netflix.

Del que està passant em preocupen algunes coses. Una és en la dimensió internacional. La Xina enviant a Europa materials sanitaris practica un model mil·lenari d'influència global basada en el control soft i alhora de propaganda d'un règim dictatorial que mostra, amb maneres fines, la seva eficiència superior a Occident. A l'altre costat, Trump mostra la pitjor cara autoritària de les democràcies liberals: nacionalisme, insolidaritat, arrogància barroera. I Europa? Connais pas. Cada estat, per lliure. Cap mesura conjunta. Cap mostra solidària interna. Ni cap sanció seriosa als estats que ho estant fent malament.

Hi ha estils, però. Merkel avisant sense alarmisme que el virus pot arribar al 70% de la població i, per tant, que s'han de prendre mesures serioses i tothom ha de contribuir-hi. Macron va dedicar 27 minuts en un discurs patriòtic a la nació a explicar mesures sanitàries i econòmiques i a valorar les accions de la societat civil, com els joves que s'organitzen per donar suport als avis. Alemanya, demagògia zero i transparència. França, més retòrica patriòtica, però un mínim d'eficàcia. Per ara els més expeditius són els governs nòrdics: Dinamarca o Noruega, que sense tenir ni molt menys les xifres del sud d'Europa són capaços d'adoptar mesures dures mesures preventives, però perfectament assumides per una població cohesionada socialment i nacionalment, on l'estat està al servei dels ciutadans.

Al sud d'Europa, amb l'excepció de Portugal, que ens pot donar lliçons en moltes coses, tenim una Itàlia desbocada on es va anunciar el confinament de Milà i es va permetre l'estampida cap el sud. Error comès aquest mateix divendres per Sánchez, que avisa de l'estat d'alerta, per tal que la diàspora dels funcionaris madrilenys que ja han estat avisat del tancament dels seus serveis se'n vagin corrents a Castella i Lleó, al País Valencià, Múrcia o Andalusia. Això, després d'una setmana amb el focus més important d'Europa sense confinar (ni alcaldia ni comunitat autònoma del PP, han mogut un dit), perquè ja se sap que España es una y no cincuenta y una.

Sabent que l'efecte econòmic i social de tot plegat serà brutal, retardar certes decisions pot fer que encara sigui més brutal. Llavors, tallar en sec l'arribada de masses de turistes i blindar els transports procedents de Madrid i Itàlia seria, en el cas català, una mesura a la danesa. Si Madrid no tanca, Catalunya potser ho haurà de fer aviat.

I mentrestant, abonar iniciatives de solidaritat civil com les endegades per joves republicans en suport als avis confinats. O al suport que es necessitarà d'estudiants de medecina o metges i infermeres jubilats per abordar el que ens ve al damunt. Si vam poder fer l'u d'octubre, i cada any la Marató de TV3, som capaços de sortir-nos-en. I és bo que els polítics apel·lin a la disciplina, però que també reconeguin que sols, amb el sector públic, i sense col·laboració i voluntariat ciutadà, no se'n sortiran.