Qui no veu una cara somrient als endolls o a les llums del cotxe? Un equip de neurocientífics de la Universitat de Sidney ha evidenciat la forma amb què el cervell identifica cares humanes en objectes inanimats. És un fet que es coneix amb el nom de pareidolia facial i és una pràctica molt estesa entre els éssers humans.

Fins que els neurocientífics de Sidney van investigar-ho, no hi havia motiu aparent que justifiqués el procés que fa el cervell en processar els senyals visuals i interpretar-los com a humans. El professor i autor principal de l'estudi, David Alais, explica que "el benefici de no perdre's una cara supera amb creus els errors en què es veuen els objectes inanimats com a cares", segons recull El Mundo.

I quin és el procés que fa el cervell? La investigació, que s'ha publicat a la revista Proceedings of the Royal Society B, revela que l'entramat neuronal que detecta els rostres humans aprofita el mecanisme que aplica a l'estructura facial en la detecció ràpida. És a dir, la ment analitza els objectes inanimats com si fossin cares reals i fins i tot els atribueix una emoció. Per això, de vegades veiem semàfors enfadats o joguines tristes.

Els científics asseguren que l'acció és una conseqüència de la natura social intrínseca en els éssers humans. "Necessitem llegir la identitat i discernir l'expressivitat. Són amics, enemics? Estan contents, tristos, enfadats...?", apunta Alais.

[plantillavirals]