Marià Grandia
Vallcebre és un lloc de Berguedà que cal anar-hi, ple d’història. Una de les famílies més importants per la comarca i Catalunya són els de Cal Nai, els Grandia de Vallcebre. Fa uns anys, no masses, a les acaballes del XIX hi hagué tres germans que van destacar en el seu camp, cadascun d'ells: un, militar carlí; un altre, gramàtic, i el darrer, un cuiner prestigiós del Ritz barceloní. Era una família aferrissadament catòlica, carlina i de país.
Josep Grandia fou militar carlí que va lluitar a la tercera de les Carlinades, exiliat a França, va retornar al seu poble per exercir de secretari de l’ajuntament de Vallcebre. L’any 1900 va protagonitzar el darrer aixecament militar carlí a l’Estat espanyol, en aixecar una partida juntament amb l’Hereu Frare de Malanyeu i baixar a tirotejar el carrilet a Gironella. Va ser près i condemnant per aquesta acció i el més gros és que Carles VII (el pretendent carlí), a sobre, el va desautoritzar.
Mossèn Marià Grandia va estudiar Teologia al seminari de Solsona, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, doctorat a la Complutense de Madrid i a la Central de València, va gaudir de dos anys de beca per estudiar hebreu a Alemanya. També va ser autor de prop de 16 treballs lingüístics o gramàtiques en català, hebreu, llatí i grec. Fou vicepresident del I Congres de la Llengua Catalana de l’any 1906 i.... no pararia d’explicar-ne més coses.
De Lluís Grandia, el mossèn Enric Bartrina, l’arxiver del Bisbat de Solsona, n'explica que fou un prestigiós cuiner del Ritz de Barcelona i que va convidar molt sovint a dinar al restaurant o a la cuina d’aquest hotel mossèn Marià, qui hi va anar algunes vegades acompanyat de mossèn Jacint Verdaguer. Eren els anys que mossèn Cinto va patir l’ignomínia, oprobi i la marginació per part de bona part de les autoritats civils i religioses catalanes, però mai del poble català, que no va deixar d’estimar-lo.
La nostra volguda terra berguedana té un deute amb els Grandia de Vallcebre. Llevat de la petita biografia que li va fer mossèn Bartrina, en sabem molt poca cosa. Per a mi fou una descoberta monumental en veure que els pares de la Renaixença de l’Alguer, Ramon Clavallet i en Joan Palomba, tenien les gramàtiques de Mn. Marià com a llibres de capçalera. Marià Grandia és va enfrontar per criteris lingüístics amb Pompeu Fabra (a qui mai no li agraïrem prou la seva normalització i el fer un català estàndard) i també se les va tenir amb mossèn Alcover. I fidel a la seva terra berguedana, va fer la tesis doctoral llegida a Madrid l’any 1907 sobre el parlar de Vallcebre que ara juntament amb Maria Pilar Perea hem editat a Llibres de l’Índex.
