Fins el 30 d’abril, es pot visitar l’exposició temporal Bestiari. De Xavier Bellés i Perico Pastor al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. I, aquesta primavera, hem pogut gaudir del cicle de conferències Divendres de Pensament al Museu que, per tercer any consecutiu, organitzen dos joves intel·lectuals solsonins, i que el Museu acull amb generositat i bon criteri.

El cicle en qüestió, està organitzat a partir d’una idea de fons tractada a partir de diferents perspectives. Aquest curs, per exemple, la idea aglutinadora ha estat Travessar el temps, i ha estat tractada des de la música, la il·lustració, la novel·la i la religió. Tot i que, s’hi ha afegit el regal d’una cinquena conferència sobre el Llibre del Bestiari, tema de l’exposició.

Personalment però, de l’exposició i del cicle, hi destacaria, segurament degut a la meva afecció, la força plàstica de dos excel·lents artistes: Joma (1954), que va fer-nos una de les conferències del cicle: Dibuixar la Odissea;  i Perico Pastor (1953), que il·lustra els plafons del Bestiari escrits per Xavier Bellés. Ells són, doncs, els protagonistes de la següent reflexió:

Al fenomenal aquarel·lista Josep Martínez Lozano (1923 – 2006), una vegada li van preguntar per què demanava tants diners per unes obres que ell feia en una esgarrapada de temps. Ell els va contestar que per arribar a fer allò en tant poc temps,  portava tota la vida treballant i experimentant per aconseguir-ho. I és ben cert, perquè de cada deu aquarel·les ell n’aprofitava una o dues. I aquesta resposta la contestarien, ben segur, tots els artistes que han posat, i posen, com a ideal plàstic de la seva vida aconseguir captar un instant, una impressió, un moment fugisser, efímer... Voler explicar una idea en quatre línees espontànies, fetes en un traç ràpid, àgil i segur, com ha estat i és la meta d’en Joma i d’en Perico Pastor.
Tanmateix, els humans som éssers limitats i no ens ha estat donat estar, al mateix temps, a l’hort i a la vinya. Si triem com ideal expressar impressions, no podem aprofundir massa en la forma, en l’estructura de la realitat que estem volent explicar. Tenim sempre el perill de caure en una certa superficialitat, en una simple aproximació de la realitat. Per exemple, la Odissea atribuïda a Homer, és un poema llarguíssim, estructurat i treballat tan a fons que sempre que hi tornes hi trobes coses noves. Són obres que ningú se les pot acabar mai. Joma, doncs, només pot agafar-hi amb el seu estil, flaixos i petits suggeriments plàstics. Carles Riba (1893 – 1959), que la va traduir al català, en el pròleg d’aquesta obra, explica, en altres paraules però, que hi va suar sang i llàgrimes al fer-ho.
I a Perico Pastor li passa tres quarts del mateix: les seves il·lustracions del Bestiari són simples aproximacions sobre un paper molt original, texturat i dens. Altrament, les il·lustracions que van crear els autors anònims del llibre del Bestiari, no tenen res d’improvisacions, ni són simples impressions espontànies. En elles s’hi veu un esforç molt gran, per il·lustrar plàsticament les formes essencials que descrivien, literàriament, com eren aquells animals i què feien. El que si posseïen aquelles obres, i que no podem confondre amb les presses, és una santa innocència. Aquella ingenuïtat que tan sols posseeixen els infants i els autèntics autodidactes. Gràcia que es té per un do molt especial, que costa molt d’aconseguir i que, quan es té, és molt fàcil de deixar-se-la pel camí.

Cal treballar una obra a consciència; això sí, que ningú notí la quantitat d’hores que hi hem suat, un cop està feta.