Aprofitant que ja tenim el Carnaval aquí i que, com cada any, es realitzen multitud d’actes a la Sala Xelsa, m’agradaria fer un petit incís sobre l’adequació d’aquesta sala a les necessitats i les normes de seguretat actuals.
Any rere any, la Sala Xelsa ha organitzat festes en les que s’hi ha implicat tot el poble. Tots tenim records d’allà, ja sigui de carnaval, dels sopars de cap d’any, dels dissabtes a la nit.. Tot i així, sembla ser que els records i l’estima que puguem tenir cap aquesta sala, no són suficients perquè com a usuaris se’ns tracti com ens mereixem. Ara fa dos anys, vaig patir un accident en un famós lavabo d’aquesta sala, en el qual gairebé perdo tota la mobilitat i la sensibilitat del braç dret. No vaig cometre cap imprudència ni vaig poder fer res per evitar-ho. Simplement, la mala sort i el descuit dels responsables d’aquesta sala van fer que un urinari que feia temps que estava trencat, ocasionés lesions irreparables al meu braç. La porcellana, quan es trenca, talla moltíssim. Si algú ha tingut la oportunitat de comprovar-ho, sabrà molt bé del què estic parlant.
Després de dos anys, de sentir-me ignorat pels responsables de la Sala Xelsa, tinc la sort de poder dir que he guanyat un judici, en el qual vaig haver de demostrar que aquell urinari estava trencat i que no vaig poder fer res per tal d’evitar-ho. A més, qui vulgui veure el lloc de l’accident, pot aprofitar aquestes festes per fer-ho, atès que segueix, més o menys, en les mateixes condicions que aquell tràgic dia. Per raons que desconec, no es substitueixen les peces trencades, potser haurem d’esperar que torni a passar alguna altre accident encara més greu. Malauradament, les cicatrius del meu braç que mesuren una llargada de 24 cm i la pèrdua de sensibilitat i mobilitat que pateixo, són de per vida i no ho puc solucionar.
Any rere any, la Sala Xelsa ha organitzat festes en les que s’hi ha implicat tot el poble. Tots tenim records d’allà, ja sigui de carnaval, dels sopars de cap d’any, dels dissabtes a la nit.. Tot i així, sembla ser que els records i l’estima que puguem tenir cap aquesta sala, no són suficients perquè com a usuaris se’ns tracti com ens mereixem. Ara fa dos anys, vaig patir un accident en un famós lavabo d’aquesta sala, en el qual gairebé perdo tota la mobilitat i la sensibilitat del braç dret. No vaig cometre cap imprudència ni vaig poder fer res per evitar-ho. Simplement, la mala sort i el descuit dels responsables d’aquesta sala van fer que un urinari que feia temps que estava trencat, ocasionés lesions irreparables al meu braç. La porcellana, quan es trenca, talla moltíssim. Si algú ha tingut la oportunitat de comprovar-ho, sabrà molt bé del què estic parlant.
Després de dos anys, de sentir-me ignorat pels responsables de la Sala Xelsa, tinc la sort de poder dir que he guanyat un judici, en el qual vaig haver de demostrar que aquell urinari estava trencat i que no vaig poder fer res per tal d’evitar-ho. A més, qui vulgui veure el lloc de l’accident, pot aprofitar aquestes festes per fer-ho, atès que segueix, més o menys, en les mateixes condicions que aquell tràgic dia. Per raons que desconec, no es substitueixen les peces trencades, potser haurem d’esperar que torni a passar alguna altre accident encara més greu. Malauradament, les cicatrius del meu braç que mesuren una llargada de 24 cm i la pèrdua de sensibilitat i mobilitat que pateixo, són de per vida i no ho puc solucionar.
Aquest escrit va dirigit a tos els usuaris d’aquesta sala i, en especial, als responsables de la mateixa, perquè realment es sentin responsables i facin el que s’ha de fer, per tal què no torni a succeir un accident que es podria haver evitat.
Miquel Mingorance.