El cas de l’arrest del senyor Puigdemont a Itàlia és paradigmàtic de la reacció que presenten els estats europeus a les activitats democràtiques que duen a terme les nacions europees de cara a la definitiva Unió Europea.

Aquesta reacció és la de la incondicional oposició a aquestes activitats perquè els estats europeus la Unió Europea la tenen de la boca enfora, però no la volen per res del món. Saben que ells no la faran mai, perquè no estan disposats a cedir un àpex de la seva autoritat absoluta sobre les diverses nacions que els formen, ni que tinguin aquestes nacions una forta i definida identitat i parlin una llengua diferent, pròpia.

Fins arriben aquests estats a amenaçar les seves nacions, que volen ser lliures, amb què restaran fora de la Unió Europea ipso facto que s’independitzin, quan seran ells els qui hi restaran fora perquè així que les seves nacions s’independitzin, ells es volatilitzaran en l’aire i perdran la seva passió per dominar aquells que volen ser lliures i alhora formar un
continent unit i puixant, on regni la llibertat, el mutu suport, un sol Parlament Federal que empari les reunions i les decisions dels parlaments nacionals. És clar, per tal d’impedir aquestes grandeses cal arrestar i empresonar els capdavanters que treballen amb amor per alliberar cada nació mare. Perquè no hi ha cap manera decent d’eliminar-les.

I com que els delegats europeus als càrrecs que regulen la vida europea, ambaixadors, jutges, militars, etc. són assignats pels estats, aquells sempre governen i orienten els afers d’acord amb el que dicta el corresponent estat i no d’acord amb allò que afavoreix la vida independent de les seves nacions. I s’hi posen amb tal feresa que desbarren a l’engròs i és així com veiem aquestes sentències absurdes dictades contra els demòcrates i els veiem a la presó calumniats pel mateixos tribunals que els calumnien per tenir una raó ─imaginària, falsa─ per poder condemnar-los, creient-se que obren correctament i sense tenir per res en compte el concepte que el món decent i reposat es forma de les seves decisions aberrants.

Per tant tots, estats europeus i nacions europees, fins les institucions internacionals que presideixen la marxa del món, com és ara l’ONU, la NATO, els Estats Units de l‘Amèrica del Nord, necessiten molt de repòs i de control de l’emoció a l’hora de sospesar si el senyor Puigdemont mereix càstig o mereix elogi pel que féu de declarar Catalunya República Lliure i Sobirana, com a resultat de la consulta que féu al poble català, el qual no s’aguantava els pocs dies que trigà a fer-ho i estigué molt content i sentint- se realitzat quan ho féu. Ara cal mirar a veure si la reacció en contra que hi feren estat i tribunals espanyols és justa o si amb ella s’oposen al dret a l’autodeterminació de que gaudeix naturalment una nació. És dolorós i és el primer pas perquè un estat s’esfumi enlaire, però és just, que la justícia sana i veritable ultrapassa la justícia esquifida que un estat s’imagina que té contra la Llei Natural i el Dret de Gents.