Dic per endavant que no sóc caçador, però en tots els pobles petits de muntanya, convivim amb ells, al llarg de tota la vida, i els considerem útils i necessaris per a mantenir l’equilibri ecològic, en el territori.
Aquesta constància i naturalitat en la convivènia, prové del coneixement del territori i de tenir idees i xifres clares de quan una espècie animal és útil i de quan és perjudicial per a la pròpia espècie i per a les altres.
Els qui ja tenim uns quants anys, recordem la baixa incidència d’accidents de trànsit, per culpa de l’excés de porcs senglars, o l’escassa presència de cabirols i cérvols, en prats i boscos. D’aquella escassedat, en només vint o trenta anys, s’ha passat a constatar una abundància que produeix danys irreparables a finques, sembrats i traspàs de malalties cap a animals domèstics.
Encara ara estem sota la crisis de l’epidèmia de la PPA ( pesta porquina africana) que s’ha pogut contenir a l’entorn d’on va aparèixer ( parc de Collserola) però que obliga a estar atents a nivell de tot el país per si traspassa el cercle que s’hi ha establert.
Parlem de porcs senglars, l’espècie més estesa per tot el país, amb xifres que van dels 160 als 200,000 exemplars, quan els experts recomanen xifres no superiors als 60 o 70.000. La diferència és abismal, i si no volem prendre mal en tots els aspectes, cal actuar amb la diligència i proporcionalitat requerida.
I en aquesta nova etapa, la feina que fan els caçadors s’ha convertit en “indispensable”, per necessària i a més, urgent. D’aquí el canvi en la percepció de molta gent, de veure en ells, ja no persones dedicades a matar per matar, sinó a practicar unes accions en una doble direcció. Per una banda, donen sortida a una afecció que en moltes ocasions, ha passat de pares a fills i filles, i alhora servir de protectors de l’espècie i de les que amb ella conviuen. Un canvi paradoxal que algun dia havia d’arribar. Ja era hora !
I, en aquesta nova etapa, és quan s’han d’emprendre alguns canvis notables com perquè les societats de caçadors, tinguin una vida més fàcil i no es vegin sotmeses a un munt de supervisions i contradiccions que compliquen enormement el seu funcionament quotidià. També, han d’aconseguir donar sortida, a un munt de tones de carn, de bona carn que aquí consumim molt poc. Es qüestió de fer pedagogia i donar facilitats com perquè centenars de restaurants i supermercats, la tinguin disponible.
De tot plegat, em consta que el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, està al capdavant de canvis importants a l’hora de planificar, programar i activar actuacions com perquè la fauna salvatge, tingui nivells de sostenibilitat, i no traspassi límits com ha passat en els darrers anys. Fàcil de dir, però complicat de gestionar, perquè parlem de canvis duradors i persistents durant anys. Res d’arrencades de cavall i parada d’ase. Convé bona diagnosi i bona previsió i planificació com perquè quedin lligats bé, tots els elements que intervenen en el problema. Aviat, en tindrem informació que puntualment traslladarem.