A quasi bé tots ens ha causat una amarga sorpresa, i trista sorpresa, malgrat que algun grup  se n’hagi alegrat i ho hagi celebrat als peus del palau episcopal. Grups que no hi podien faltar mai. I dic amarga i trista perquè la impressió és que al fons del fons l’estimàvem com a fruit del seu comportament i de la seva activitat en els deu anys llargs de ser bisbe de Solsona. 

   Ha rebut atacs furibunds i irrespectuosos, fins manifestats en pancartes eixamplades davant els balcons del palau, per haver-se manifestat contrari a l’homosexualitat i a l’avortament. Però això no podia no fer-ho per ser fidel a la doctrina oficial de l’Església, que l’havia nomenat bisbe.

    Però no sé perquè aquests grups se situen a mirar solament si era conservador o era liberal. Les qualitats i els mèrits d’una persona no és limiten a aquests dos vessants únicament. En altres aspectes el bisbe Xavier era un veritable pastor del seu ramat.

Podríem dir que coneixia les seves ovelles pel seu nom, com diu Jesucrist que ha de ser el bon pastor. I ho dic perquè en les festes que presidia en el pobles del seu bisbat es feia amb tothom i, després de les celebracions, parlava amb tots els qui se li atansaven, parlava amb el més humil. La seva activitat pels pobles del seu bisbat era realment constant i a mida que s’hagués fet gran no l’hauria aguantada pas.  

  A més tenia una cura especial dels seus sacerdots vells o malalts. Ho dic perquè hi tinc una raó personal, que essent vell i sol quan era a Bellpuig i a Preixana, em visità tres vegades demanant-me com em trobava i invitant-me a venir a la residència del Seminari. I quan un mossèn era a l’hospital, el visitava i, si estava greu, li administrava els últims sagraments. Demostrava un cor ample i gran per a estimar i això és molt bo i valuós en una persona.

   En la carta que ens ha adreçat als mossens l’actual bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova, nomenat per la Santa Seu administrador apostòlic del bisbat de Solsona durant aquesta seu vacant, ens diu que “lliurement” i “per raons personals” el bisbe Xavier ha dimitit i que el Sant Pare li ha admesa la dimissió. Tantes vegades hem dit que cada ànima és un univers diferent i no podem pas voler entrar a penetrar les motivacions que ha tingut el bisbe Xavier en prendre aquesta decisió. Se’ns fa molt estranya, i amarga, però sapiguem contenir-nos i deixar l’afer en mans de Déu. Ell sabrà fer-lo fructificar en bé dels seus fills. Val més aturar-s’hi a la vora i no voler exposar-nos a desbarrar.

  Un altre aspecte de la bondat intel·ligent del bisbe Xavier, és que cada any, a la tardor, preparava una excursió cap a algun santuari i hi invitava tots els mossens del bisbat. I no hi refusava els qui som vells. Ans, al contrari, els atenia i es preocupava pel ben estar de tots i de  cadascun. En la que férem al bisbat de València i monuments de la ciutat, ell conduí l’autobuset del bisbat d’anada fins a Gandia i de tornada fins a Solsona i en d’altres conduint el seu turisme amb altres mossens d’hostes a dins. En una d’aquestes el seu turisme féu pana en despoblat i ell s’avançà a tots, s’ajagué de sobines sota el maleter de l’auto per destravar una caragola que s’havia encarcarat amb la pols i el fang que aguanta el giny que serva la roda de recanvi i ell mateix tragué la punxada i la substituí per aquella. I això no ha estat res. En el carrer d’una ciutat amb fort pendent amunt, ajudà un mossèn de 90 anys a pujar-lo de bracet amb ell.

   Davant d’aquestes bondats de cor i d’autèntic servidor dels fills de Déu, parem compte a criticar i a menysprear, mirant que no sigui això mateix que no fa peça a allò que voldríem d’ell.