D’encontres amb nois se’n fan cada dia. I potser que no un de sol. Però aquest tingué la
sorpresa, per a mi si més no, que em congratulava perquè jo defensava la independència de Catalunya. No l’havia vist mai aquest noi i m’aturava en ple carrer. Em meravellava com havia pogut saber que qui firmava els escrits era jo. No crec que abans hagués vist mai la meva figura.

Però al que vaig és que per a mi era una sorpresa grata saber que aquell noi era partidari del dret de Catalunya a auto determinar-se, dret a ser una República Lliure. Perquè ni que no fos un judici explícit, el meu subconscient establia el fet que aquell noi “pertanyia a una colla” , és a dir, a un grup de xicots que s’associen perquè tots pensen si fa no fa igual i participen dels mateixos gustos i de les mateixes tendències i, per tant, aquell xicot era representant d’uns quants xicots que pensaven com ell i eren partidaris de la independència de Catalunya. I això és molt favorable, ja que els nois d’avui són els ciutadans de demà i demà seran ells qui hauran de decidir. I qui diu nois, també diu noies, no voldria pas ser misogin en aquest aspecte de la nostra llibertat que hi tenen tant a veure elles com nosaltres. És allò que quan diem “home” ens referim a tot animal racional, sigui del sexe que sigui.

Per tant, aquest tema de la nostra llibertat nacional hauria de ser ben present als instituts d’ensenyança superior i fins, perquè no?, a les escoles de primària. Amb una infància i un jovent formats en la familiaritat del nostre dret a ser sobirans i independents, hi tindríem molt de guanyat. Ho portarien dintre com a cosa normal en la seva vida escolar i després en la seva vida de ciutadans lliures i democràtics, la llibertat els fóra un do encarnat i vital, que evitaria violències i tant partidaris com possibles enemics i opositors ho tindrien molt més difícil i els obligaria a reflexionar pel camí recte.

Així, doncs, a partir que de moment tenim un govern autònom presidit pel l’Honorable
Senyor Aragonès, que ens dóna tot sovint exemples d’una veritable catalanitat i dunes ganes sinceres de fer lliure a Catalunya, cal que li donem tot el nostre suport i li fem sentir que som catalans que respirem i sentim en català, cent per cent al seu costat. Tant de bo que ell es trobi amb xicots de la mena del que em vaig trobar jo, sense cercar-los, que sinó ja no té mèrit.

Un altre bon desig que en aquest moment m’estimula és que llegeixin aquest escrit com més professors d’escola i d’institut millor, a fi que tots restin ben impregnats i convençuts que és d’una capital importància formar d’autèntics catalans els seus alumnes. Això redundaria en un gran bé per a la dissortada Catalunya, que ara travessa una època negra, governada i condicionada per una potència que no l’estima i que, malgrat això, la vol subjecta a la seva fèrula, perquè sinó se li desmunta tot l’aparell que ha bastit per ser sempre plenipotenciària i reina.

No ens ha de doldre gens allò que vulgui ser i fer. Però que no es fiqui a casa nostra a regnar.
Que aprengui a contenir-se tranquil·la a casa seva, tenint ben present que l’imperialisme està ben desacreditat al món democràtic d’avui.