En plena commemoració del 1-O, ens hem de demanar on estem, i cap on anem, perquè ben pocs ,tenen clar, el guió dels partits independentistes, i encara menys, el del govern de la Generalitat.
Els partits independentistes, estan immersors en un mar de dubtes, a nivell intern i extern, a la vista de la situació present. Ja no tenen un partit popular, intransigent, provocador, prepotent i immobilista, en el govern central, capaç de mobilitzar , fins i tot als que no eren independentistes, sinó que es troben amb un partit socialista, flexible, comprensiu, amb ganes d’intentar trobar una solució, dintre del marc constitucional.
Es dona la paradoxa, de tenir ara, la gran ocasió perduda , anys enrere, de poder negociar un millor futur per Catalunya, dintre del marc espanyol. En altres moments, i amb altres protagonistes, ara i aquí, s’hagués aprofitat per avançar en el camp autonòmic, ampliant competències i millorant finançament.
Hi ha qui veu la gran oportunitat, si bé, no és fàcil reconèixer els errors comesos, tirar enrere, i reprendre la via del seny, després d’haver donat ampli marge, a la rauxa. Es comprensible el dilema, i la dificultat, perquè estem al damunt de la onada, de records, greuges i ràbia continguda, pels fets de l’1 –O. Avui, es pot valorar amb més fredor i detall, el gran error comès pel govern central, els dies previs, i especialment el dia de la votació, amb la intervenció de les forces de seguretat.
Ara bé, anar donant voltes i més voltes sobre el que va passar, perquè i com va passar, no resol el problema actual, perquè la paràlisis de les institucions no ajuda, en res, al progrés dels ciutadans, i en canvi, produeix uns efectes molt negatius sobre tota la societat.
En aquest any, també hi ha hagut temps per donar-se compte de les grans expectatives creades, de la il·lusió generada, dels missatges enviats a la ciutadania, sense cap mena de fonament ni aproximació a la realitat. Cap reconeixement internacional, cap moviment a favor per part de la UE, al contrari, deixant clar que res del que s’havia dit, tenia veracitat...
On estem ara ? Estem entre el seny i la rauxa. Entre el seny que molts volen recuperar, i la rauxa per haver cregut en il·lusions venudes, futurs impossibles, i realitats molt dures d’encaixar, com el de tenir molts dels protagonistes presos, i altres fugitius de la justícia, amb una perspectiva dura, de cara als judicis propers.
En aquest marc de confusió i desil·lusió, la manca de govern efectiu, es fa més dolorós i més perillós. Falta una presidència seria i eficient. Quim Torra no exerceix de president ni té l’autoritat que ha de tenir un president. La gent ho veu, ho nota, i en treu les conseqüències en forma de mobilitzacions i radicalismes que un govern efectiu hauria de saber canalitzar, cap a reivindicacions positives. Ara, es protesta contra tot i contra tots, a falta d’un camí clar a seguir. S’ha perdut el guió, si mai se n’havia tingut un. Les apel·lacions a resistir, o a implementar una república inexistent, no és el millor camí per retornar a la normalitat. Convé reconèixer els errors, rectificar i evitar buscar vencedors i vençuts. Allunyar-se de partits com el PP i C’s que només busquen la confrontació per mirar de treure’n rèdits polítics. No els importa jugar amb foc, perquè volen aprofitar-se de la situació. Es hora de rebaixar la rauxa i incrementar notablement el seny.