En parlo no perquè hagi estat el més bon amic que jo he tingut en la vida, sino perquè la seva obra poètica és coneguda pels lectors de revistes tan prestigioses i domèstiques com són “Celsona”, “El Pregoner d’Urgell”, “La Veu de la Segarra”, i potser d’alguna altra que jo no conec. I els seu lectors el trobarien a faltar als millors racons d’aquestes revistes. I també, és clar, perquè fou el meu amic i de petits, quan estudiàvem al convent de Bellpuig, sempre ens uní una entranyable amistat. I és que el noi era amic de tothom, portava una envejable pau interna i aquesta pau es vessava als qui vivien al seu entorn.

Una pau que, a més, derivava en equilibri interior i, si algun problema se suscitava ell, amb un tacte savi i ja d’home madur, apaivagava ressentiments i sabia fer que la sang no arribés fins al riu.
  Bé, m’adreço sobre tot als qui han estat fins ara lectors dels seus versos a les susdites revistes. El carisma de la poesia ja el demostrà de jovenet, dotze tretze anys, quan estudiàvem literatura amb el pare Picó, que ell mateix era un bon literat, i vingué un moment que ens féu passar a atemptar la poesia. Podria dir que els poemes que més li cridaven l’atenció i que més elogis li mereixien eren els del Josep Maria. I ara ja em refereixo a la seva intervenció en les revistes; el poeta no pot pas ser constret pel temps i l’angúnia que “no ho tindré fet perquè surti a la revista”. Vull dir que ha de tenir lleure i la seva ment, sana i estorta, com un ocell que mestreja els espais, ha de volar sense lligams ni limitacions. Allò de “cada quinze dies surt la revista” no afavoreix gaire el lleure i la llibertat d’expansió que ha de tenir el poeta.

Insistiré en la bonhomiosa humanitat del Josep Maria. Era un noi que es feia amb tothom i no tenia enemics ─valgui aquest tòpic que s’aplica a tot home bo, però a ell li escau d’una manera molt apropiada i personal. Com que no teníem accés a ràdio ni a televisió ─primeria de la dècada dels quarantes─ no sabíem res del Barça i ell, que venia de Barcelona i era un gran afeccionat al Barça, ens en contava prodigis i ens deia que sempre guanyava, i tant coneixia la seva gent que li presentàvem un petit retall d’un cromo on hi havia un jugador de l’equip, només un angle on es veiés qualsevol raconet de la cara d’un jugador, i ell endevinava quin era. Això ens divertia molt i amb això ell es feia com una mena de mestre entre nosaltres.

Hi ha la particularitat curiosa que al convent de Bellpuig vingué acompanyat de dos germans seus, un de més gran, el Jordi, i l’altre més petit, el Jaume, i aquest era molt del cantó de la gresca. Per diferenciar-lo dels altres dos germans a ell no el mencionàvem pel seu primer cognom, Poblet, sinó pel segon, Segur. Fins que el Jaume li digués Segurot, i ja Segurot fou el seu nom entre els qui més l’apreciàvem fins al dia d’avui.

Vull que aquest petit condol al meu amic sigui l’homenatge pòstum que li faig i el millor reconeixement de la companyia que em féu i de la paciència que utilitzava per perdonar-me les marranades que li feia. Tot ho encaixava amb una bondat de cor que no alterava la pau ni perjudicava una amistat que no sempre l’afavoria, mentre sí que la d’ell era un do de Déu que et portava pau i bona harmonia. Que al cel sigui.