És lògica la preocupació pel descens de l’ús de la llengua catalana, curiosament incrementat en els darrers quinze anys, quan els partits independentistes han estat en el Govern, junts o per separat. Algunes coses s’han fet malament quan ocupats en objectius impossibles, deixaven a la seva sort, les prioritats del país, entre les quals la preservació i enfortiment de la llengua catalana. 

Però, la realitat és la que és, i ara, com sol ser habitual, es toca a sometent per tal d’atrapar el temps perdut i s’emprengui el camí de la recuperació, aplicant les mesures contingudes en el Pacte Nacional per la llengua. 

Comprenc la preocupació i assumeixo el contingut del Pacte, però no ens podem quedar aquí. Tenim un problema amb la llengua catalana, sí, però alhora un problema conjunt en el coneixement i ús de les llengües indispensables per a formar-nos com persones i disposar d’eines fonamentals per viure i treballar, arreu del món. 

Si important és dominar el català, també ho és fer-ho amb el castellà i l’anglès. Tots els estudiants haurien de sortir de l’ensenyament obligatori amb un excel·lent coneixement dels tres idiomes com per viure i treballar a Tortosa , Vic o Manresa, i alhora poder-ho fer a Sevilla o a Singapur. 

Fa anys que les fronteres han caigut i el món s’ha obert a expectatives i realitats mai imaginades. Puc assegurar que fins i tot en pobles petits, tenim escampats per tot el món, un munt de joves que estan vivint i treballant en països ben llunyans, en els quals el coneixement de les altres llengües els ha estat providencial. 

Porto gairebé tota la vida amb dedicació, més o menys intensa, a l’ensenyament d’idiomes i puc assegurar que és lògica la preocupació pel coneixement i ús de la llengua catalana, però la meva preocupació és per veure com alguns creuen que només ens ha de preocupar la catalana, considerant que la castellana és culpable del declivi constatat. 

No es pregunten ni volen assumir els greus errors comesos durant els anys del procés ni les deficiències escolars , en matèria lingüística i d’altres matèries, per insuficient dotació econòmica, poca dedicació política i inadequats objectius curriculars. Recordem qui ha governat el país, en els darrers quinze anys. No sigui que els principals causants, reclamin ara el que no van ser capaços de dur a terme. 

Ha d’haver-hi un revulsiu clar, en defensa dels idiomes, evitant conflictes i tenint clar que els mestres han d’estar preparats i formats per aconseguir l’excel·lència en matèria lingüística, reforçant espais i territoris, en funció de les seves realitats. I evitant termes exclusivistes, en que “la nostra”, no sempre és la que alguns voldrien, sinó la que és. I agradi o no, la realitat del país és que podem parlar de “les nostres llengües”, per molt que alguns no ho vulguin reconèixer. Aquest, és un dels motius de la desafecció d’una part de la societat catalana, envers campanyes reduccionistes que han fet més mal que bé, a la preservació i a l’ús del català. I repeteixo, l’objectiu ha de ser el ple domini de les tres més rellevants, sabent que el coneixement d’una no perjudica el coneixement ni l’estudi d’altres. Ho puc afirmar en tant que coneixedor i practicant de diversos idiomes.