Un episodi cabdal entre els que intervingueren a fer Catalunya dissortada i que tot català hauria de conèixer d’acord amb allò que dèiem de “Conèixer Catalunya”. El protagonista d’aquesta batalla fou el nostre rei Pere el Catòlic, dit així perquè era vassall del sant Pare de Roma. Era arrauxat de mena i en la batalla de Las Navas de Tolosa contra els sarraïns, en 1212, va fer prodigis de valentia. El territori actual del sud de ponent de França, dit Llenguadoc o Occitània, era un feu del rei de Catalunya-Aragó i s’hi havia estesa l’heretgia dels càtars, contra els quals el sant Pare sol·licità el rei de França que enviés una croada perquè els combatés i els reduís a l’obediència a Roma. Una heretgia ben estranya, que més aviat en feia un gra massa amb el seu cristianisme, fins arribant a prohibir el matrimoni i les relacions sexuals, amb la qual cosa condemnaven la humanitat a fondre’s de sobre el planeta. ¿Era possible que ho volguessin imposar seriosament?

Muret és una població que s’ubica prop de Tolosa del Llenguadoc i el capitost del croats, Simó de Montfort, procedent del nord de França i investit cap dels croats pel rei de França, havia assaltat la ciutat de Besiers on un gran nombre d’habitants eren heretges i on els croats cometeren atrocitats inaudites matant a l’ample heretges i catòlics. El rei català, indignat per les malvestats comeses pels croats, envaí el Llenguadoc amb el seu exèrcit de catalans i d’occitans i assetjà la ciutat de Muret on Simó de Montfort s’havia replegat amb el seu exèrcit. Any 1213, un any després de Las Navas de Tolosa.

Molts del senyors occitans, com és ara el comte de Tolosa, es posaren a favor del rei Catòlic, disposats a reforçar el seu exèrcit amb llurs tropes, però abans que es poguessin mobilitzar, i de cop i volta, una matinada Simó de Montfort sortí de Muret i posà el seu exèrcit a envoltar el del rei Catòlic, el qual encara dormia ─diuen males veus que si en companyia d’alguna xicota, perquè tenia fama de fembrer─, i quan sortí de la tenda disposat a fer els prodigis de valor que féu a Las Navas, segur que cercant el més fragorós de la batalla, fou reconegut pels cavallers francesos i cosit a cops d’espasa. Els cavallers catalans, en veure el seu rei mort es dispersaren, fugint, i foren perseguits pels cavallers francesos que en feren un gran carnatge. Els historiadors catalans de la batalla blasmen el rei Catòlic per la seva poca precaució i responsabilitat en aquella crítica situació, comparat amb la precaució i la meticulositat amb què procedien els comptes de Barcelona quan es tractava de la sort de Catalunya.

La derrota de Muret posà punt final a la possibilitat, als somnis, a les il·lusions de formar un estat catalano-occità a cavall dels Pirineus. Mentre els francesos veien el cel obert i amb quin goig eixamplaren el domini de la seva nació fins a la serralada de les Corberes.

Tot això s’esdevenia si fa no fa quan l’expedició dels almogàvers, sota el comandament de Roger de Flor i d’alguns altres nobles catalans, com és ara Ramon Muntaner que ho descriu tot en la seva Crònica, es gaudia dels seus triomfs contra els turcs a l’Àsia Menor. ¿Què havia perdut Catalunya pel mitjà Orient? És clar que els almogàvers eren recollida de soldats professionals de diverses nacions, però, ¿no hauria estat millor que Roger de Flor s’hagués estat a casa, tractant de consolidar Catalunya i d’eixamplar-la en el que era el seu veïnat, ni que el fat després el portés a casar-se amb la neboda de l’emperador de Bizanci, filla del tsar de Bulgària? ¿I més havent-hi regnes àrabs, taifes, en la península ibèrica, que volia dir terreny per a conquerir i expandir-s’hi? Manca de visió i de ganes de fer les coses ben fetes, puix que arran de la desfeta de Muret Catalunya inicià la seva marxa insegura i depressiva pel pedregar.

No és estrany, doncs, que en ple segle XXI en què la humanitat se suposa tan avançada en sentit de justícia i de respecte als drets humans, els catalans vulguin alçar el cap del seu anorreament de segles i vulguin fer senyora i mestressa Catalunya del trosset de terra on encara existeix, per a redimir el seu passat, per a donar dignitat als seus fills i fer-los reis de casa seva, on visquin els sistemes de vida en tot sentit que a ells més els plaguin i que ningú de foraster pugui tenir la barra de venir a destorbar-los-ho, reclamant-los impostos i obediència.