És l’hora que les dones s’han despertat i s’han adonat que posaven la vida molt fàcil als homes i que aquests se n’aprofitaven fins a abusar-ne.

D’una banda ells que les trobaven toves i fàcils a aguantar els cops que la seva barra els entaferrava i de l’altra elles acostumades al jou practicat sobre seu pels mascles que s’han gaudit de la situació durant segles i a través del planeta. Fins els homes, si no tots, moltíssims, troben el seu moviment legítim i els fan costat amb sinceritat, volent ajudar-les.

Si us hi fixeu, la sort de les dones ha estat com la de Catalunya: sotmetiment a un estrany que l’odia, que la maltracta i l’espolia; encara les dones tenen l’avantatge que els marits les estimen, les cerquen i hi comparteixen el son i la taula... Del moviment reivindicatiu de les dones no se n’ha indignat ningú. Pitjor ho tindrien si un Tribunal Supremo i un jutge Llarena tanquessin les capdavanteres a la presó i es burlessin de la Justícia europea que els cridava al seny i a la sana Justícia. També els catalans estàvem embrutits i sotmesos i la gran massa ho tenia per just i natural... i encara avui n’hi ha que no cauen de l’ase, ignorants i entossudits.

Primer em toca parlar del medi hondureny, que fou quan vaig actuar de cara al món per iniciativa pròpia, sense estar supeditat a cap superior que m’espiés les passes i me les sotmetés a una crítica severa ─mitjan cinquantes i tots els seixantes. A Hondures encara no hi havia arribat el control de la natalitat, 1955, i les mares les veia carregades de fills, famílies nombroses de vuit i deu fills. I la mitjana era que aquestes mares fossin abandonades pel marit amb la fillada, així que les veien marcidetes, i elles soles haguessin de carregar-se el pòndol del sosteniment i l’educació de tants fills. D’una banda la falta de responsabilitat dels pares i de l’altra la infal·lible responsabilitat de les mares. Que es veien soles i amb la fillada, i elles al peu del canó lavando ajeno, planchando ajeno per poder
alimentar-los i sort que l’ensenyança bàsica era gratuïta. I no les senties queixar-se mai. No planyien sacrifici a favor dels fills. En algun altre comentari he subratllat que són veritablement santes, ni que no hagin cridat mai l’atenció del Vaticà i que són ben dignes de tenir les seves imatges venerades en les esglésies cristianes.

Després d’Hondures vaig passar als Estats Units i allí canviava radicalment el panorama. No tenia en ment concretament el tema de l’abús masclista perquè encara no era l’hora de les dones però sí que estava atent a la relació mare-fills i espòs-esposa, i ho recordo perfectament. Em cridà espontàniament l’atenció la manca d’aquell amor rendit i la tendresa immancable del da mare hondurenya envers els seus fills. La mare nord- americana jo la veié més egoista, més centrada en sí mateixa, més alliberada, en una paraula, respecte a fills i marit. Aquest havia de parar molt de compte perquè fàcilment la dona l’hi exigia el divorci. D’altra banda, the sens of humor, “el sentit de l’humor”, que el nord-americà fàcilment està d’ullera, és del domini universal, s’ho pren a la fresca i la
dona ell sovint l’utilitza per fer-ne acudits. Un gringo em presentava la seva esposa amb aquestes paraules: “Aquesta és la meva esposa, però jo sóc innocent”. Què volia dir aquell paio amb aquest “però jo sóc innocent?”

Vés-ho a saber. Un altre tenia un cartell empegat al costat de la porta de casa seva amb aquesta inscripció: “Jo sóc el mestre i senyor únic d’aquesta casa i per dir això tinc el permís de la meva dona”.

És possible que si les dones aconsegueixen de ser iguals als homes i de tenir els seus drets reconeguts i de posseir veu i vot en els afers del món, tinguem un món millor, amb més justícia i, per tant, amb més pau i harmonia. Jo en una escaiença de la meva vida sentia unes mestresses que xerraven i asseguraven que si elles podien manar al món no hi hauria
guerres i les nacions es relacionarien amb més harmonia i solidaritat.Tant debò que fos una profecia.