M’ha sobtat arribar a un apartat sota el títol “Nacionalisme andalús. I. ─Un llibre de Blas Infante”. El títol del llibre és Ideal Andaluz, on fa afirmacions com aquesta: Andalucía existe: no es preciso crearla. Hemos encontrado su genio vivo, aunque debilitado. I més endavant, referint-se a la declaració de tres associacions nacionalistes de Jaén, de Còrdova i Sevilla que diu que refusen la representació De un Estado que nos deshonra. Hay que abolir los poderes centralistas y crear la Andalucía libre. I més endavant: Andalucía es una nacionalidad, porque una común necesidad obliga a todos su hijos a luchar juntos por su común redención. Per això volen hacer efectiva la prescripción de la Constitución Andaluza, votada por la Asamblea federalista de Antequera de 1883, que aspiró a constituir en Andalucía una democràcia Soberana y Autónoma. Tot això Tomàs Garcés ho escriu en 1920 i afirma que al volt de la primera guerra europea el sentiment independentista andalús estava en el seu deliri més alt, 1918, 1919.
Aleshores els autors andalusos deixen les vaguetats sobre el tema de la independència de banda i s’adrecen al poble andalús sense embuts, a los rudos pastores de la serranía i a los famélicos gañanes de las campiñas acotadas. En altres trossos de text, Infante revela com Andalusia és un feu de Madrid, d’on los señoritos han vingut a Andalusia i l’han segrestada, apoderant-se de la terra i creant els famosos cortijos, que són oasis de benestar i de bona vida mitjançant l’esforç dels locals i del domini sobre seu. Diu Infante que, més que combatre els forasters en el seu luxe i rapacitat, l'andalús opta per emigrar cap a Amèrica ─com feien els irlandesos veient-se empobrits i amb gana per l’ocupació dels lords britànics. És dir, que la terminologia per a definir i enaltir el seu independentisme de Castilla ve a revestir, si fa no fa, les mateixes característiques que utilitzem a Catalunya per a exposar i vindicar el nostre independentisme i el nostre dret a la plena Sobirania.
I la qüestió s’imposa amb una força ineludible: ¿On és avui aquell independentisme tan brillant, a l’Andalusia de la primeria de segle XX? Segur que la tendència del poble andalús encara persistia durant la victòria de Franco, i aquest, junt amb els seus sequaços falangistes, idearen l’excel·lent recurs d’enviar-ne onades cap a Catalunya, sí, matant dos ocells d’un sol tret: D’una banda entabanant els andalusos, donant-los tot el suport i les preferències sobre els catalans, la llengua d’aquests i el mandat de casa seva, i perjudicant el nacionalisme català fins a esborrar-lo del mapa i esborrar-hi també la nació catalana. Digueu-me si aquesta no és l’estampa de Ciutadans i de Vox, dos partits que fa la impressió que han nascut per assegurar la supremacia dels andalusos a Catalunya i de com treballen per implantar-hi el seu geni, els seus usos, la seva identitat, el seu folklore ─la Feria de Abril. Tornarem a frenar-ho.
A fe que Franco i comparsa estan a punt de sortir amb la seva. ¿Que el NO guanya a Catalunya al SI de quatre punts? Catalans no us deixeu confondre. Que tenim uns hostes que vingueren a casa i de casa ens tragueren. Els andalusos han deixat estar aquell ideal seu d’independència de l’estat que els ha humiliat i ara li fan la gara-gara bolcant-se a no perdre el seu privilegi sobre els catalans fent furiós costat al Tribunal Supremo i a les velles brutes intencions del govern de Madrid respecte a Catalunya. Es veu que val més això, dominar i presidir a Catalunya, que tenir una Andalusia lliure i Sobirana.