¿No hauria estat més bo que, per comptes d’armar aquest terrabastall tan lleig i tan injust, tan perjudicial a totes les bandes, Castella, o el Govern de Madrid, o els castellans en general, davant el fet manifestat prou amplament que els catalans volem ser lliures, haguessin reaccionat amb sang freda, amb saviesa i obvietat i haguessin donat via a una transició sense sotracs, fàcil, civilitzada, sense insults, presons ni amenaces, tot  a l’estil de com ho feren Txèquia i Eslovàquia? No. No n’hi ha capacitat. Fóra esperar la lluna en un cove. És trist, puix que tal com van les coses, cada cop s’entesten més a veure-ho com un crim dels catalans i a fustigar-nos amb uns termes que ens esgarrifarien si no coneixíem prou bé com són.

   Perquè de tota manera Catalunya i els catalans ens fonamentem en un dret natural, en un dret humà, que per molt que el neguin existeix puix que depèn de la natura i contra la natura no hi ha res a fer. Un dret que hem mantingut desat al nostre subconscient històric i que ens hem estat de formular obertament, com ara ho fem, perquè no formàvem massa de gent i ens hi anava la pell, individualment.

  Però,  ¿què esperen Govern de Madrid i castellans, viure sempre endavant en aquests situació de repressió dels catalans, tenint-los a disgust i sotmesos, sense parar ment que és un poble històric i digne que bé mereix, pel que ha sofert, la llibertat, la dignitat i l’agençament de casa seva com ell vulgui en tot sentit? Que no es pensin els d’allà que les coses han de durar sempre així i que ells mantindran sempre la paella pel mànec. Que posin al plat de la balança això de la germanor ibèrica, que amb aquests antecedents i fineses contra nosaltres, potser els direm que se la pintin a l’oli, la tal germanor, bé que em creuria que també compta entre els elements de la lluna en un cove.

 És tot plegat demanar massa. Fóra la primera vegada, en la seva llarga història de domini de pobles, de cruiximent de pobles, que Castella donés una mostra de saviesa, de bon pensament i de respecte als drets del altres que no siguin els seus i a la seva dignitat humana. Sigueu severs i estrictes, repasseu si en un sol moment del que portem d’edat contemporània i de moderna Castella ha donat mai un indici de consideració a pobles caiguts sota la seva fèrula i que hi ha viscut amb sufocat anhel de llibertat. És cosa que no lliga amb Castella, n’és incapaç, no ho ha practicat mai i se li ha fet impossible de canviar. No cedirà mai un àpex del seu domini, de la seva usurpació de sobirania i de llibertat d’una altre poble i trobarà lògic que el maltracti, l’insulti, el calumniï i estrenyi els seu despotisme sobre seu per privar-lo d’oxigen i de capacitat d’anar-se’n de la seva grapa.   

  I hi ha pel mig una altra falla elemental que és la de no saber llegir els signes del temps. Ja en ple segle XXI, en el cel d’Europa, els signes del temps marquen que el nostre continent ha d’estar unit per necessitat, per no deixar-se superar, ni ofegar, ni manipular per les grans potències emergents. I l’Europa Unida, l’Europa Federada amb les seves innombrables nacions, no ho serà mai si ho han de fer els estats, que aquests no volen cedir un àpex de portar la regna sobre les nacions que dominen i sempre sabotejaran la unió europea tan com podran ─Brexit britànic, centralisme a ultrança francès i espanyol, etc. etc. ¿No escoltaran mai el clam de les nacions que volen ser lliures i unides a la mare protectora, l’Europa de les Nacions? ¿Serà en va el legítim sospir per la llibertat i la sobirania de Còrsega, d’Euskadi, d’Escòcia, d’Occitània, de Catalunya?

   Bé el nostre germà veí en aquesta situació dels catalans, no hi hauria de posar tanta ràbia, tant de furor i tanta de ceguesa!

Pere Ortís