Haver passat dels sis als vuit milions d’habitants, en només vint anys, es nota i molt, en la necessitat de sortir de les ciutats per passar ni que sigui unes hores, en qualsevol lloc del rere país. Uns l’anomen així, altres en diran el medi rural, o ,més en general, el medi natural. 

Sigui com sigui, amuntegar milions de persones en un petit territori de Catalunya, produeix efectes secundaris que es van ampliant i agreujant. M’explico. Si anys enrere, rebíem uns pocs centenars de visitants, a la recerca d’un espai “natural”, ara son milers, i ben aviat parlarem de desenes de milers. 

La progressió és ben visible i palpable per a tots els que vivim en aquests territoris, allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona, o de les àrees de les altres tres capitals de província. Poc a poc, però de manera sostinguda, hem anat comprovant com espais que fèiem servir per anar a passar el dia, o qualsevol de les nostres festes i tradicions, son ocupats per gent de fora. La procedència és molt diversa, però la realitat és que ja no hi podem anar nosaltres, els de l’entorn més proper.

El canvi climàtic amb les conseqüents pujades de temperatures han accelerat el moviment i aquest estiu és el paradigma del que ens espera per als propers anys. Qualsevol torrent, riera o riereta es converteix en lloc d’atracció per a persones vingudes de llocs llunyans. Com saben on anar ? Les xarxes socials faciliten el coneixement, passen uns als altres, llocs on han anat. Si anys enrere eren uns pocs llocs els ocupats a les comarques del Solsonès, Berguedà, Ripollès, ets, ara ja son totes i a tot arreu. Només falta que hi hagi una bassa, per petita que sigui, i ja no diguem on hi ha algun gorg o salt d’aigua, perquè es converteixi en un centre de peregrinació amb ocupacions abusives de 30, 40 o 50 persones, algunes d’elles, acompanyades dels gossos corresponents. 

On deixar els cotxes? Doncs, qualsevol lloc és bo, pressuposant que les vores dels camins serveixen, sense parar compte que aquests camins, porten a cases de pagès que han de poder entrar i sortir amb la seva maquinària agrícola. No s’imaginen les amplades que tenen ni les dificultats per a maniobrar de manera que molts pagesos queden tancats, a l’espera es faci de nit, per a poder recuperar mobilitat.I els embassaments, plens d’aigua a vessar, s’han convertit en santuaris de banyistes que hi accedeixen pels llocs més inversemblants. Els cotxes també es deixen en llocs inadequats amb perill per a la visibilitat i accessibilitat.

En resum, teníem un problema que s’ha agreujat enormement, aquest any, però que ha vingut per quedar-se. Els pobres ajuntaments es troben confrontats a situacions impossibles de gestionar, i els consells comarcals, tampoc tenen les eines adequades, de manera que es fan improvisacions que costen molts diners, i donen pobres resultats. Es contracten informadors per avisar de les normes medi ambientals, també alguns guardes privats amb ajuda de guardes rurals i Mossos que no disposen de suficients efectius per desplegar en territoris tant amplis. 

El resultat és complicat i obliga a pensar en regulacions molt més estrictes. Limitacions clares i contundents en determinats indrets, i deixar cotxes en llocs concrets, reduint els accessos a molts dels espais. La protecció de fauna i flora, requereix ordenar aquesta ocupació. Un gran repte per als propers temps.