Tot i que Jesucrist no digué “Les guerres sempre les tindreu entre vosaltres”, les guerres les tenim sempre entre nosaltres. Jesús era més vital, ell sempre cercava l’home, sabia que la pobresa sempre fóra present allí on hi hagués humanitat, atesa la dualitat de la nissaga humana, bo i dolent, ambició i poc talent, n’hi ha i n’hi haurà de més espavilats i n’hi haurà de més mandres, o simplement d’impotents, hi haurà molta ocasió de practicar les virtuts, especialment la caritat, mentre que les guerres destruiran a l’ample i, per comptes d’incentivar la virtut, fomentaran l’odi, l’esperit de revenja i l’afany de destrucció.

Hi ha una sentència clàssica dels romans, que eren tan bel·licosos, que diu: Si vis pacem, para bellum, “Si vols pau, prepara la guerra”. Sentència que era fruit de la seva mateixa tendència a guerrejar, d’una banda, i de l’altra de l’experiència que adquirien eixamplant la mirada al volt del seu temps, quan veien que la humanitat era tan salvatge que, en descobrir un poble en pau i que ambicionava de prosperar i de viure tranquils a casa seva, no en faltava un altre que l’envaís i el sotmetés a la seva llei i al seu vassallatge.

Aleshores armar-se i estar preparat per a repel·lir qualsevol invasió d’estranys afamegats era una necessitat preventiva. Essent això subproducte de la maldat humana, és una vergonya que dos mil anys després dels romans les guerres encara perdurin i amb quina vigència. I avui dia amb motius més sofisticats i incentivats pels avenços que ha fet la civilització, paraula que no tenim cap dret a utilitzar mentre empastifi la nostra moral aquesta vergonya de les guerres. I perdura en els estats especialment d’occident que estan armats en primer lloc perquè no els esquarterin les nacions que constrenyen a formar-lo, realitat que alguns fins arriben a incloure en la sola constitució que elaboren per a totes les
nacions que els integren; hi inclouen aquella clàusula que diu que l’exèrcit estatal serà qui vetllarà per la seva unitat interna i qui intervindrà a reduir a l’obediència les nacions que vulguin fer valdre el seu dret a auto determinar-se.

I en aquest aspecte els estats europeus són els més destacats. Tenen als llavis la Unitat Europea, però precisament estan armats per a impedir-la.

Perquè la veritable Unitat Europea no els convé, puix que ha de consistir en què ells desapareguin per tal de donar llibertat a les seves nacions, les quals sí que han de formar la Unitat Europea, que un edifici no es pot fer de blocs grossos i estantissos, sinó de les diverses nacions del continent, com un edifici es fa rajol a rajol, amb un sol govern federal i un sol Parlament Federal i, per ajudar-nos a comprendre’l, posem-hi com a model els Estats
Units de l’Amèrica del Nord, bé que les nacions europees han de ser lliures totalment, puix que cadascuna té la seva identitat i en la majoria dels casos també té la seva pròpia llengua, qualitat que no tenen els estats nord-americans. Entre un novaiorquès i un californià no hi ha cap diferència ètnica, llevat que siguin immigrats de diferent país i ho siguin de poc temps.

Per a Europa aquest fóra el camí de la veritable pau. I unida així estaria en disposició d’ajudar a la pau del món, i ho podria fer amb el seu únic exèrcit federal ─que no n’ha de tenir pas un cada nació. I aleshores Europa adquiriria el distintiu de “Patriarca de la Pau”, títol que semblava voler adquirir els Estats Units, però que aquell estat d’estats ha esdevingut una font de guerres, invasions, ambicions fins arribar a decorar-ho de “Protectors de la humanitat” i a fer creure als veterans de les seves innombrables guerres, que aquestes són sacrosantes i han de ser venerades per tot nord-americà i mai opugnades per cap bon ciutadà. Idiotesa que aquí a la Península Ibèrica es converteix en un govern i una política d’institucions sobre un parament de guerra material, patent i irrefutable.

Que a la menor activitat dels capdavanters de la nació que vulgui fer-se lliure, govern estatal, tribunals i polítics desbarraran i sortiran amb els seus absurds i condemnes que fa l’efecte que els anestesien i els fan perdre el sentit real, l’horror que com a persones civilitzades haurien de sentir respecte als disbarats que cometen, fins a ofuscar-se amb la convicció que són els més savis i exemplars del món.