Quin polític diu: “En aquell cas, jo em vaig equivocar”? És una qualitat que, realment, pots trobar en un anglosaxó, que esperar-ho d’un llatí és esperar la lluna en un cove. Blair es refereix a la guerra del Golf , després d’iniciat el segle, guerra el pretext de la qual fou que Sadam Hussein tenia a l’Iraq armament biològic ─i els agressors d’un país que no volia guerra no saberen confessar que no hi trobaren gota d’armament biològic, una vegada hagueren arrasat el país i executat el seu primer mandatari. Blair hi envià tropes angleses a súplica i insistència del govern nord-americà. Dictador sí, i tants que n’hi ha, però no és manera de fer les coses en temps d’avançada civilització. Ja ho sabien que no en tenia d’armament biolòfic, era un frau, una mentida per justificar una guerra, volien de tota manera desbancar Sadam Hussein i fer guerra, que s’hi gasta molt d’armament i els trusts nord-americans de l’armament hi fan grossos negocis. Dit sigui de passada que jo vaig presenciar a New York la grandiosa manifestació, especialment de gent jove, contra aquesta guerra. I els governs els donaren botifarra. Així va la democràcia pel món.
    El primer ministre espanyol, José María Aznar, també s’involucrà en aquella guerra, enviant-hi contingents de “soldats” sud-americans, naturalment que pescats entre els immigrats llatins a la península que veien en la voluntarietat a l’exèrcit un modus vivendi, sense tenir res mes a l’abats de la mà. On és la sinceritat, on és la retractació de José María Aznar? Aquesta virtut, de tota manera rara avis, no la inclou la hidalguía española. Fóra igual que esperar que un dia el senyor Rajoy és rectifiqués de tot el merdam que aboca sobre el procés d’independència de Catalunya. Dic també, de passada, que el govern nord-americà, per tal de tenir “aliats” i no ser blasmat per fer la guerra sol, com a cosa només seva, hi invità a més a més els governs de França i d’Alemanya, i aquests dos li donaren carabassa. Jo comentava, de Long Beach estant, que els jueus s’enrabiaren tant contra França ─d’Alemanya ja s’ho esperaven─, que proposaren pel canal CNN de no dir més a les patates fregides french fries, sinó Liberty fries. Però la proposta fou tombada pel simple ús, la gent no estaven de brocs, ho sepultà amb la simple rutina de menjar patates fregides a la francesa. Ui treure això del furor alimentari de la nació americana! Val a puntualitzar que Aznar cedí a les instàncies nord-americanes d’entrar a la guerra, perquè volia congraciar-se amb el president americà per si les coses anaven mal dades a Catlunya, on reviscolava amb força el sentiment nacional...
   Però quina era l’oculta finalitat d’aquella Guerrra del Golf? Simplement suprimir Saddam Hussein, perquè era amic dels palestins i tenia tota la intenció de poder ajudar-los i segur que es preparava per a fer-ho, potser un dia declarant la guerra a Israel en aliança amb altres països àrabs. És a dir, al fons del fons de les intencions dels “aliats” instigava aquell crit d’angoixa, o de simple prevenció i càlcul fred del jueus, que deia: Delenda est Cathago!, com el senador Cató ho cridà al Senat Romà quan tornà d’un viatge a Cartago, enemiga de Roma, on veié que la ciutat africana prosperava molt i cobrava molta força militar. És a dir, “cal liquidar Sadam Hussein i l’Iraq”.
   No és res més que la tàctica seguida per Israel i el seu ”aliat”, els Estats Units, d’ençà de la fundació de l’estat d’Israel. “Aliat” del govern, no pas del poble nord-americà, que prou que n’hi ha, i molts, que no veuen amb bons ulls aquest engatjament incondicional del seu govern amb la causa dels jueus. Però ben poc hi poden fer, els escanya el tabú i les veus que saltaran acusant l’agosarat que protesta d’antisemitisme els fan por.
   Però diguem-ho clar, sota aquell concepte que hem engegat la por als tabús i a les veritats que no poden ser dites: L’estat d’Israel fou imposat a Palestina si us plau per força i sense comptar amb els palestins, habitants immemorials del lloc. Calia dialogar-hi i fer un tractat internacional, que després calia complir escrupolosament, atesa la precarietat, el potencial explosiu del nyap que es creava. Vingué allò que moltes famílies palestines, desarmades i indefensa, foren desallotjades de casa seva a punta de metralleta i hagueren d’anar a raure, si volien sobreviure, a camps de refugiats. Depredació que no ha tingut atura i ha continuat a vista i paciència del món, que estranyament s’hi ha arronsat d’espatlles. S’ha operat la massiva ocupació de terreny palestí a la banda est del Jordà i milers de palestins han hagut de refugiar-se als camps ja crònics en la regió.
   Jo he apuntat en algun altre lloc que aquests fets històrics seran la febre del món i que no tindrem pau estable. Els palestins tenen tot el dret natural a tenir un estat propi que els governi i els protegeixi de la depredació jueva. Ja sé que no serà una solució definitiva, però no s’hi veu altre camí. Fixeu-vos com Israel té uns quants estats àrabs ben a la vora i, clar, els tem, sap que són potencials enemics que, ben units a favor dels palestins, li poden fer mal. Solució? Devastar-los amb una guerra, sembrar l’odi i la discòrdia entre els ciutadans del lloc, fomentar el terrorisme per sembrar-hi la confusió i el desesper. Iraq, Síria... a Iran li ha anat, li va, d’un pèl... Israel no reposa per fer suprimir a l’Iran la recerca i l’activitat atòmiques, com si ell no tingués un arsenal, diu, de trenta, quaranta bombes atòmiques.  A Síria Israel li va prendre els Alts de Golan, en aquella guerra, que Golan és l’aqüífer del llac de Tiberíades, que és l’aqüífer d’Israel... Israel no els hi tornarà mai, els Alts de Golan a Síria, puix que Síria el podria deixar en una secada de mort. No et dic res quins problemes!
Pere Ortís