Difícilment, perquè hi ha por a decidir. Curiós, no ? Durant els anys del procés, costava molt poc a tots els partits independentistes prendre decisions, per rellevants i perilloses que fossin i en canvi ara, a l’hora d’arribar a acords i pactes hi ha pors increïbles. Voregen comportaments infantils. 

Es evident que tots els governs, necessiten disposar del pressupost corresponent. Es la principal eina per tirar endavant els programes electorals i tot el que ha aparegut fora del previst. De tenir o no tenir pressupost, en depèn el funcionament normal del govern de torn, tant per temes importants com per als més petits. 

I no entenc la mania, gairebé patològica, d’impedir la seva aprovació, pensant només en clau de partit, i en termes molt reduccionistes. Precisament, la maniobra més intel·ligent d’un partit a l’oposició és condicionar el pressupost, amb aportacions pròpies, però al final, aprovar-lo. Es en la gestió on es veu si un equip de govern és capaç d’actuar amb rapidesa i diligència per a resoldre els temes relacionats amb la vida quotidiana de la gent.

I precisament quan s’impedeix tenir-ne, es donen les justificacions oportunes als equips de govern per lamentar no hagin pogut fer tot allò que havien promès. Es una insensatesa no negociar-los i aprovar-los, encara que sigui deixant clar que no els hi agraden i que ells n’haurien fet uns altres de molt millors. 

I això tant val per Catalunya com a nivell de tot Espanya. Calen pressupostos, aquí i allà, perquè son igualment útils i necessaris. Uns complementen els altres i si arreu hi ha necessitats, és amb la suma de tots plegats com es podran resoldre. El tema prioritari de l’habitatge, ho deixa ben clar. Els esforços han de ser comuns, per tal de sumar competències i inversions, de manera que els resultats siguin la suma de tots plegats. Però si anem cap altres serveis essencials, veurem que la interdependència és similar. Posem el tema del transport públic. Ha d’haver-hi inversions en el transport municipal que lligui amb el de la Generalitat, i tots plegats, amb l’estatal. I si en un camp fan falta inversions importants, és en aquest , en similars proporcions a les d’habitatge.

I si d’aquests dos anem cap el d’educació, hi trobarem similars dependències. I en serveis socials, encara més. En resum, no facilitar l’aprovació de pressupostos és un error greu perquè impedeix avançar i alhora justifica no actuar, o no fer-ho en les degudes condicions de manera que a la campanya electoral, l’efecte victimisme tindrà el seu paper. Error greu, doncs. 

Però, hi ha qui només pensa en l’oposició per oposició, i en el principi de que a l’enemic, ni aigua. Es el que veiem dia sí, dia també, a nivell de Congrés i Senat, i en bona part també en el Parlament de Catalunya, si bé amb altres formes i detalls. 

En pocs dies sabrem, si hi ha opcions de disposar de pressupostos, tant aquí com allà. Dit això, tinc clar que els pressupostos s’han de redactar i presentar. Que quan es votin tinguin o no tinguin el suficient recolzament, és altra història. Aleshores que cadascú faci front a les seves contradiccions i al cost de no deixar governar en plenitud. Estic convençut que a les noves eleccions, els partits opositors en sortiran castigats. Es el que es mereixen.