Sona molt bonic i fa l’efecte que conté un gruix satisfactori de democràcia. Calia sentir la fervorosa Arrimadas com vocalitzava que calia hacer una Cataluña para todos. Quan es tracta de la casa d’un altre i jo vull manipular de no perdre-hi vot ni importància ho vindicarem a tort i a dret. Aquest para todos vol dir per a tots els vinguts de fora com ella. I els altres, la majoria dels catalans que han nascut aquí i han vist durant segles casa seva saquejada per un altre d’estrany que hi mana i disposa com l’únic senyor, que es facin fúmer.

   I a l’altre costat, també sonava el seu soci i company de laments, Alberto Ribera, vessant tendresa i compassió pel seu jutge Llarena, víctima injusta de Puigdemont, per tal que els catalans no el rebreguin i algun tribunal belga no li arribi al crostó. Com veiem, els catalans estem envoltats de desigs fervorosos i d’ideals fervents per reduir-nos a la inanitat i continuar sotmesos a qui de segles ens aixafa la vida i no permet que arreglem casa nostra com més ens plagui i visquem la nostra vida en pau i llibertat, com ens pertoca per dret de naixença, per llei natural i per drets humans. La Arrimadas i el seu soci saben molt bé que mentre Catalunya visqui sotmesa a Madrid, a Castella, no podrà alçar el cap, no podrà respirar el seu oxigen, la seva llengua anirà per avall cada cop més deteriorada i mutilada i a la llarga moriran ella i Catalunya per falta d’iniciativa a sortir del sot, sufocada i emmordassada pel senyor de Madrid. Diguem per enèsima vegada que això és el que es proposà Franco, amb la seva falange, això és el que han portat al cap, poc o molt explícit, els vinguts cap aquí de les regions peninsulars i això és el que mantenen avui i no volen perdre per res del món. Heus ací la raó de tot l’enrenou.

  Catalans, davant aquesta perspectiva tan bruta i de tan mala bava, reaccionem i mirem fermament per casa nostra i la nostra dignitat. No els tinguem por, ni ens desanimem, no abandonem les passes que ja hem fetes, preservem el que ja hem assolit, unim-nos i siguem constants en la recerca del nostre ideal d’una Pàtria Lliure I Sobirana. Aquí, a la nostra vora, entre nosaltres, tenim uns enemics que es diuen catalans com nosaltres i no ho són, puix que odien la Catalunya Lliure i la volen humiliada i sotmesa, sotmesa als seus interessos i al seu ideal de viure aquí continuant amb els seus privilegis, el seu poder i el suport del seu Estat i dels seus jutges perquè ens impedeixin i sufoquin.

  I n’hi ha ben prou. Nosaltres també la volem una Catalunya per a tothom, però lliure com Déu mana i senyora i mestressa de casa seva. Que aculli tothom i tothom hi sigui ben vingut, bé que, com és lògic i de dret universal, ningú no hi vingui a moure soroll contra ella mateixa ─com fan els inefables que diem─, tingui la sana intenció de no fer-hi nosa, no s’oposi a la seva llibertat i accepti la vida social, la vida política, l’escola, el taller el carrer, la vida pública en català.

  Aquesta és la Catalunya essencial que ha de sobreviure a odis i a “ideals”. I sense aquesta els catalans no podem estar contents i d’acord amb qualsevol altra doctrina que li sigui contrària. En depenen la mateixa existència de Catalunya i la supervivència de la seva llengua ─que ja prou difícil serà fins amb llibertat i sobirania. Són aspectes elementals de la Catalunya viva, no podem no defensar-los i exigir-los i ningú no té dret a opugnar-los. Senyors, que cadascú sigui senyor de casa seva i del seu terreny i els arregli com més li plagui a ell i que ningú més s’hi fiqui pel mig de manefla a voler manar i disposar allí on no li toca. És una qüestió de dignitat, de part del vexat, i una qüestió de vergonya i de barra de part del manefla.