Cristian Kollman ─al món anglosaxó l’escriurien Christian─ assistí a la Universitat de Prada i elogià Catalunya dient que “era un model abans de la tardor de 2017”. Aquest senyor és president del partit polític independentista del Tirol del Sud, al nord d’Itàlia, que cerca la seva independència d’Itàlia i reunir-se amb els del Tirol austríac per formar una república lliure dintre la unió europea.

Seguia amb atenció el moviment català independentista i promogué un referèndum a l’estil de com el celebràrem a Catalunya l’1 O., que sembla que prou bon resultat li donà. Fou invitat a la Universitat d’Estiu de Prada del Conflent i hi expressà el seu elogi en plena sessió dels universitaris. I allò que revelà, potser sense que ho intentés, és que així com la seva nació estava pendent del que feia Catalunya, també n’estaven Gibraltar, Euskadi, Escòcia, Còrsega, Gascunya, i potser tota Occitània, veient a veure què feien els catalans i com reaccionaven els seus imposats “superiors” per la violència.

Ara, en el que Kollman no té raó és dient que els independentistes d’aquí, després de les
condemnes de l’estat espanyol i dels tribunals espanyols, s’oblidaren de la independència. Tots sabem prou que, tot i estar tancats a la presó, els nostres capdavanters no s’estaven de dir que “ho tornarem a fer”, menyspreant la mala set de venjança i l’odi que amb aquesta expressió podien provocar en tots aquells que diem que els condemnaven a respirar entre quatre parets.

I ara, doncs? Què ve a ser aquest silenci i aquesta manca d’activitat que planen sobre
Catalunya, sobre els capdavanters i el poble català, com si les excessives xardors estivals els haguessin anorreats? Kollman també diu que el poble català ha esdevingut escamnat per la maltempsada, i ara arronsa l’espatlla com si no volgués complicar-se la vida...

Direm al bon senyor, simplement, que la processó va per dintre. Li garantim que cap dels
independentistes ha dimitit del seu ideal i que més aviat creuríem que la flama nacional guanya força i xardor en el poble català. Aquí tothom sap que hi ha un exèrcit a l’aguait, que hi ha molts tancs, canons i avions a punt per tirar-se sobre Catalunya, i milers de guàrdies civils formats en l’odi contra els catalans que estan preparats per fer el mateix que els tancs i canons per tal de renovar sobre nosaltres l’esbatussada de la guerra de Franco. I allò que el senyor Kollman no posa al plat de la balança, potser perquè no ho sap, i caldria veure si ho saben aquelles nacions que observen què fa Catalunya, és que aquí hi hagué unes manifestacions massives, que amb els catalans que restaren a casa per necessitat, arriben a sumar pràcticament la totalitat del poble català, clamant a crit pelat per la In-de-pen-dèn-ci-a! I que aquest és el substrat que ens suporta i ens manté en l’esperança activa. Ni que govern ni tribunals espanyols les vulguin admetre i voldrien esborrar-les del mapa.