Conservar la llengua i exercir el dret a l’auto determinació són béns fonamentals per als catalans i no n’hi ha cap que se’n pugui desdir. I encara més poc ara se’n pot desdir quan els nostres capdavanters legítims, i acceptats plenament per nosaltres, han declarada Catalunya República Lliure i Sobirana. Així han marcat els bons senyors el nostre ideal, que és alhora la nostra obligació i el nostre objectiu bàsic, mentre i tant no siguem lliures i sobirans.

Prestem atenció a com l’Estat espanyol ens tracta com a ciutadans de segona i ens nega, desconeix els nostres drets humans més elementals. Per la nostra dignitat havem de reaccionar contra aquesta injustícia i cooperar amb els qui fan l’esforç per fer una Catalunya Lliure i Sobirana. Com a mostra del que dic, i sense anar gaire lluny, considerem com l’Estat espanyol en gasta 300.00 per cada madrileny i en gasta 100.00 per cada barceloní... ¿Per què aquesta diferència quan els catalans són tan treballadors?

¿Per què molts han acabat per sotmetre’s a aquestes injustícies com anyellets dòcils i fàcils d’acontentar? ¿És cert el que diuen els economistes catalans que a Madrid s’hi perden vint mil milions dels impostos catalans que no tornen mai a Catalunya? No ho sé, jo no sóc economista, però la xifra fa olor de desorbitada.

Ja dic, per la nostra dignitat no hem pas de tolerar més aquestes injustícies. Tenim començat el camí de l’alliberament i no podem pas fer marxa enrere. Hi ha sobre nostre per guiar-nos l’ANC, l’Assemblea Nacional Catalana, la qual sí que treballa pel nostre alliberament i cal ser-li atents, cal rebre les seves consignes i col·laborar generosament a posar-les en pràctica. Ben units, ben convençuts, estimant sincerament Catalunya és com podem progressar, sempre disposats a fer l’esforç que calgui per tirar endavant en forta unió amb l’Assemblea i amb els nostres germans de llengua i de nació, si voleu, de raça.

Tenint ben clar que romanent insensibles, apàtics davant la feina i l’esforç que fan els altres, arronsant-nos-hi d’espatlla com si no ens toqués a nosaltres, no fem més que engorronir-nos i malbaratar les bones qualitats que com a catalans ens han estat donades
precisament perquè lluitem en estreta unió amb els que sí que lluiten i treballen. Ja dic, és una qüestió de dignitat i el català que s’ho agafi a la fresca, i pitjor amb un menyspreu, no és digne d’aquest nom.

Catalunya necessita afrontar el segle XXI disposada a assimilar l’esperit de justícia i de pau que impera arreu. Justícia i Pau, els dos únics puntals que obraran el miracle de l’harmonia entre les múltiples nacions que fan el mosaic del planeta terra i que sí que voldran que aquestes dues qualitats siguin assimilades i observades per tots els pobles que fan el bell concert humà.