Són iguals, però distintes. Totes dues són víctimes d’un dèspota que les vol destruir, per tal d’assimilar-les i fer-s’hi més gran; en això són iguals. I distintes perquè la primera ho és en un pla descarat i obert al món, desafiant el món, i l’altra en un pla sord, hipòcrita i ai si te’n queixes, que no vull que ho sàpiga ningú! I malgrat la barra i el despotisme de cada colós, cadascuna d’aquestes nacions és destinada per naturalesa a ser lliure i sobirana i no a ser sotmesa i privada dels seus dons naturals.

I encara, penetrant més endins de la qüestió, el destí final de cadascuna és esdevenir un Estat lliure de l’Europa de les seves nacions que formin una federació lliure, amb un Parlament federal i un altre d’estatal, sí, la realitat viva de l’Amèrica del nord traslladada al nostre continent. I amb més raó Estats Lliures i Sobirans per tal com cadascun parla un idioma diferent i propi que constitueix la diferència específica respecte als altres, als germans de la federació. Aquesta teoria clara i preclara hauria de persuadir l’ós rus que va equivocat i que, tard o d’hora, el seu despotisme li farà mal, com també haurien d’aprendre-ho els governs de Madrid, ni que ells ho amaguin amb força més covardia i mala bava que el mateix Putin, que ja és dir.

Per tant, Catalunya té tots els atots per decidir respecte al seu esdevenidor. I cal considerar que ja ho ha fet, bé que hi posà la grapa el seu colós mitjançant els seus tribunals que tancaren a la presó els nostres capdavanters. Tribunals que tenen la justícia espanyola pel cap dels dits, però que desconeixen la Justícia universal, que és l’única vàlida. Malgrat tot, malgrat la iniquitat d’aquells tribunals, Catalunya féu ús del seu dret a l’auto determinació i això cal vindicar-ho i no s’hi val a oblidar-ho perquè és un fet que clama atenció, reparació i justícia de tot humà que estigui ben fet i que no hagi sofert desviacions ideològiques per excessiu xovinisme, per desmesurada ambició i set de domini sobre els altres. Tots els veïns tenim dret a ser lliures i no hi ha cap poble que pugui alçar bandera de privilegiat i de senyor i superior dels altres.

Ucraïna és un país que potser fluctuava entre entrar en la Unió Europea, cercant la seguretat d’allò de formar part d’un poderós o de romandre lliure i sola, gaudint-se de la pau i del relaxament que segreguen la independència i la pròpia iniciativa, però es veu que aquesta actitud no és possible en el nostre món amb tants de pispes i d’espoliadors com estan a l’aguait de qui és dèbil i confiat, candidat a ser sotmès per engrandir-se als ulls dels altres països del món. O pel goig i la passió que sent per dominar el veí.

Ara, darrerament, ha esdevingut evident que tot això és i era veritat. És veritat a través dels tres segles que els avatars de la història ens portaren a caure sota el domini de Castella, la qual, sin que se note el cuidado, ens ha mantingut aferrissadament sota secret perquè vol aparèixer als ulls del món com Estat obert i generós amb els súbdits i, avui, vol aparèixer com a país democràtic, cosa que acaba de desmentir el Catalangate, factor que ha posat més alerta el nostre Govern i ha desenganyat qui-sap-los països del voltant i del món, que estaven això, enganyats. Que no hi ha res que l’empipi tant, al Govern de Madrid, com que li treguin els drapets al sol i el despullin pel que fa a intencions i a odi amb els seus sotmesos. Que el despullin coram populo, coram mundo.

¿És que la humanitat ha de ser tan dissortada que no pugui viure mai en pau i harmonia? ¿És que sempre han de prevaldre les clavegueres dels Estats corruptes i ambiciosos que podreixin la pau dels de bona voluntat? Prou que ni ha hagut, i n’hi ha de bona voluntat, que han organitzades potències per fer un món millor, per implantar la justícia i la pau, però molta il·lusió, molt bla, bla blà!, i el resultat és zero.

¿O és que la injustícia, el despotisme, l’ambició d’uns quants no tenen remei i el món ha d’aguantar aquests càncers inguaribles si us plau per força?