Vegeu si en sóc d’agosarat. Sort que la correcció és petita. Dic agosarat perquè Josep Pla és el nostre màxim escriptor, el més prolífic i alhora potser el més substanciós. Si no li he llegit tota la seva obra ─en 26 volums─ ben poc me’n falta. Agrada per la seva espontaneïtat, per la seva força expressiva, perquè defuig el ridícul, la fatxenderia i és tan mesurat i exacte en la seva adjectivació. És una veritable erudit. Com Unamuno, no va de brocs, diu les coses pel seu nom i peti qui peti. Té un paral·lel amb Gaziel, pseudònim d’Agustí Calvet, que també és molt prolífic i substanciós, potser més aristòcrata que ell, mentre que Pla és considerat més pagès. Si més no, de naixença n’era.

Doncs bé, al que vaig és que en un dels seus volums ─ja fa temps que ho vaig llegir, m’havia d’haver passat abans per la barretina de fer aquest comentari, perquè no em recordo de quin volum, ni en quina pàgina li ho vaig llegir─ diu que en l’adagi de l’Urgell o potser més general a Catalunya─: “El ponent la mou, el llevant la plou”, el pronom “la”, substitueix el nom “la pluja”. I no és cert, perquè aquest pronom substitueix el substantiu “broma”.

Broma vol dir núvol. Si més no, a l’Urgell. No sé si ara s’hi haurà perdut o què, però quan jo era nen no en dèiem d’altra. “Cel a brometes, terra a pastetes”.
Doncs si és així quin lloc té en català el substantiu “broma”? Només és vàlid amb el sentit de bromera o escuma, fora d’això és un barbarisme. Així l’expressió “Estar de broma” és incorrecta en català? Sí, senyor. Torno a la infància perquè era l’època de l’espontaneïtat i el català del poble no s’havia embrutat tant com en l’actualitat. Per comptes de “broma”, dèiem: “De riure”. “No t’empipis, home, que ho deia de riure”.

Els mallorquins diuen: “Fer jocs”, “bé en tens de jocs, tu, atlot”. El Fabra, per exemple, registra, l’entrada broma, però només amb el sentit exposat de bromera o escuma. Torna a registrar-la, donant-li la definició que té en castellà, però hi posa un parèntesi desprès, immediatament que diu: (cast.). És el que fa sempre quan hi ha una entrada que és barbarisme, però que quasi ha presa carta de naturalesa en el català parlat i escrit.

Teníem expressions alternes, que no sé si s’hauran perdut, com és ara: “Estar d’ullera”.
Quan jo era nen aquest expressió era de l’ordre del dia. Equival a la del regne anglosaxó The sens of humor. “El sentit de l’humor”. Ara, si volem utilitzar els mots correctes en català per a expressar això, els tenim i ben bonics, sinònims del broma castellà: facècia, folga, xanxa, plasenteria, conya, gaita, carnestoltada ─una folga en temps de carnaval─
trets de l‘excel·lent llibre “Sinònims” de la GEC, que té per autor el monge de Montserrat Manuel Franquesa i Lluelles

Bé, sembla que no cal filar tan prim. Tota llengua manlleva mots que es fan com aquell que diu universals perquè tenen una expressivitat tan forta i una grafia tan acceptable.