Manuel Forcano (Barcelona, 1968), és tota una autoritat en judaisme. Doctor en Filologia Semítica i professor d'hebreu i arameu té prou bagatge per explicar, de forma didàctica però sense ocultar la tragèdia, la història dels jueus a Catalunya des de fa dos mil anys. 'Els jueus catalans. La història que mai t'ha explicat' (Angle Editorial, 2014) és un compendi del pas i de l'empremta del judaisme al nostre país des de l'arribada dels jueus molt abans que es configuri l'actual Catalunya al temps present, fent notori l'emmirallament del catalanisme amb la "gesta col·lectiva" que va suposar la construcció de l'Estat d'Israel. Una admiració que ha creat complicitats, fins al punt que Forcano no té cap dubte que "si arriba el moment definitiu de l'adéu a Espanya, Israel col·laborarà amb una Catalunya independent".  

-Malgrat la tragèdia inherent al poble jueu, el seu llibre és didàctic, pedagògic i entretingut de llegir.

-Sí, perquè a partir de petits detalls explico grans conceptes, com els mites sobre els cognoms dels conversos, que això la gent sempre m'ho demana. Hi ha llistes de cognoms, però si no hi ha documents tenir un cognom de convers no demostra res, perquè precisament molts d'aquests cognoms ja eren els que tenien els mateixos cristians que van obligar a convertir-se als jueus. Com que s'han cremat tants arxius i tantes esglésies no podem més que asseverar una cosa, que Catalunya és un país de conversos i que tots estem barrejats.

-La raó última de l'antisemitisme era religiosa?

-Essencialment sí, perquè des de la trona de les esglésies s'ha educava la població a tenir un odi directe als jueus.

-En tot cas no era una qüestió racial.

-No, no ho era perquè no se'ls distingia. Ho demostra el fet que a l'edat mitjana s'obligava els jueus a marcar-se la roba per saber que eren jueus, senyal precisament de que eren indistingibles. Sense la rodella a la roba no se'ls distingia.

-Així, això de marcar els jueus no s'ho van inventar els nazis.

-No, no. Ho van inventar els musulmans a Sicília molt abans. Però el fet que anessin marcats era senyal que ètnicament no eren distingibles, per tant aquests tòpics del nas i dels cabells, eren trets característics, però de tots els pobladors del Pròxim Orient. Al llibre explico com eren les rodelles i quina mena de roba els feien portar per distingir-los dels cristians, perquè sense aquestes marques eren iguals que els cristians. A l'Alemanya nazi sí van fer lleis racials, però van ser racials perquè van decidir anomenar-ho així, perquè els jueus alemanys eren alemanys de generacions, no eren una raça diferent, eren alemanys que practicaven la religió jueva. Cal tenir clar que els jueus son ciutadans dels països europeus amb una religió diferent. Que molts segles abans van venir de Pròxim Orient? Sí, però si diem que per això eren estrangers, aleshores ho som tots.

-De fet, explica que els jueus viuen aquí d'abans dels catalans.

-Clar. Els jueus van arribar-hi al segle I DC, quan Catalunya no existia com a tal. De fet, a Catalunya una cosa certa és que hi ha hagut presència perenne de jueus durant segles, perquè el 1492 més que marxar, es van convertir, alguns de debò i altres de mentida. A Catalunya sempre hi ha hagut jueus.

-El 'problema jueu' està resolt?

-No es resoldrà mai, o no en molt de temps. Per una banda perquè pesen els segles que duem a l'esquena d'odi contra el jueu, i de l'altra perquè cal trobar també una solució d'encaix de l'Estat d'Israel amb l'Estat palestí.

-El govern espanyol és a punt de reconèixer l'Estat palestí. Això ajudarà?

-El reconeixement d'un estat palestí podria ajudar a que veritablement es trobin vies de pau i entesa. El veritable problema és l'administració militar d'uns territoris ocupats que no formen part d'Israel. Els colons també són un problema i el reconeixement pot ser una empenta per trobar una solució. Hi ha grupúsculs ultraconservadors que volen el gran Israel dels temps bíblics, però la realitat s'imposa. Acontentem-nos amb el que hi ha, que funciona molt bé i per sort és una democràcia. 


  -Quina explicació té l'emmirallament del catalanisme amb l'Estat d'Israel?

-A Catalunya i a altres llocs del món, hi ha hagut admiració per la gesta de retornar a casa seva després de ser expulsats en època romana, és una gesta col·lectiva del poble jueu aconseguida pel sionisme, que ha comportat l'aparició d'un estat on molts jueus viuen en llibertat i democràcia sense estar perseguits ni discriminats. Davant d'això ens hem de treure el barret i des de Catalunya hi ha hagut emmirallament respecte aquesta gesta col·lectiva. El món independentista troba en la consecució de l'Estat d'Israel una gesta a imitar per aconseguir fer un país independent. Ara, Palestina també vol ser independent.

-De fet, hi ha un sector de l'independentisme que s'emmiralla en Palestina.

-Sí. L'esquerra independentista s'emmiralla en Palestina, per l'enfrontament davant del poderós, que és l'Estat d'Israel. Però fins ara Palestina ha funcionat de la pitjor de les maneres, amb mals líders, mal aconsellats i amb grans corrupcions i manca de democràcia absoluta. Posats a emmirallar-se en un model, entenc que hi hagi més tendència a mirar un que és democràtic.

-Em pot resumir la diferència entre sefardites i asquenazites?

-Són dos mons molt diferents, d'una banda els jueus asquenazites, centreeuropeus, d'Alemanya i de l'Europa de l'Est, amb una religió molt tancada però alhora amb un judaisme laic que és el que funda l'Estat d'Israel, i de l'altra el judaisme sefardita, el de la ribera mediterrània, que va acollir els jueus fugits dels reialmes hispànics el 1492 i que es va barrejar amb els poblacions jueves locals, perquè el terme sefardita ha acabat sent definidor de tots els jueus no asquenazites. Un jueu de l'Índia o del Iemen, que no té cap relació amb Granada ni amb Còrdova també l'anomenen sefardita.

-Vostè explica que amb l'arribada dels musulmans a la península Ibèrica els jueus viuen una edat d'or.

-Sí, perquè en l'època visigòtica van patir molt i l'arribada dels musulmans va ser un període de pau i prosperitat i van col·laborar-hi molt. És l'edat d'or que els jueus sefardites dels territoris andalusins recorden amb enyorança. El mite de Sepharad neix pel record de la dominació musulmana on els jueus vivien bé, imitant el gran esplendor cultural dels àrabs.

-I que en pot dir d'aquest lema de 'El Toledo de las tres culturas'?

-Mentida. És un mite que s'ha volgut estendre per edulcorar una dolorosa situació. Qui mana mana. Quan manaven els musulmans, els jueus hi col·laboraven, però eren ciutadans de segona i els cristians, de tercera. I quan manaven els cristians, els jueus i els musulmans estaven molt discriminats. El mite de les tres cultures s'hauria de rellegir, perquè hi havia tres cultures, però la que manava esclafava les altres dues. 

-He posat l'exemple de Toledo, però això val igual per Catalunya?

-Sí. Toledo ho ha convertit en un eslògan, però és extensible a Catalunya. Podem parlar de presència de les tres cultures, però mai van conviure.

-Què evoca Espriu quan parla de Sepharad?

-Espriu fa servir el mite de Sepharad per donar un toc d'atenció a Espanya i dir que no maltracti els seus fills. Espriu identifica la Catalunya prostrada després de la guerra dient a les autoritats espanyoles que no ens maltractin. El mite de Sepharad és un avís del que està passant ara, perquè no se'ns ha escoltat i passem a l'Adéu Espanya de Joan Maragall.

-En aquest adéu a Espanya, es pot esperar alguna complicitat de l'Estat d'Israel?

Sí. Ja hi és. Les relacions diplomàtiques entre l'Estat espanyol i Israel són de l'any 1986 i s'han fet a partir de Catalunya. Catalunya és un territori privilegiat en les relacions amb Israel, i l'Estat d'Israel ha manifestat públicament que hi ha una gran complicitat amb el govern català i que si arriba el moment definitiu de l'adéu a Espanya, no tinc cap dubte que Israel col·laborarà amb una Catalunya independent. Espanya i Israel no han tingut mai una bona relació.

-I que em pot dir d'aquesta idea segons la qual Espanya ha mantingut una tradició d'amistat amb els països àrabs?

-És una altra mentida que ve de quan depenia del petroli àrab, però ha quedat com un mite de que Espanya sempre s'ha portat bé amb els països àrabs i també com a record de l'Àndalus, que pels àrabs és una època d'or i de fet encara la reivindiquen. Potser és per aquest mite que Espanya va ser dels últims països d'Europa a reconèixer Israel. Ho van fer quan van entrar a la Comunitat Europea i ho van fer forçats. 
 

"Els jueus catalans parlaven català"

-Els jueus catalans parlaven català? -Sí. Els jueus catalans parlaven català, però a l'hora d'escriure no feien servir la llengua culta, perquè aquesta era el llatí i era la llengua de l'església, sinó que utilitzaven l'hebreu, un hebreu medieval que no es parla però sí s'escriu. -Aleshores, si perviu un judeoespanyol, perquè no perviu un judeocatalà? -Perquè els jueus catalans que van marxar eren pocs, ja que la majoria es van convertir. I els que van marxar majoritàriament van anar a Itàlia, i del català a l'italià és molt fàcil canviar i allà van fondre la llengua tot i mantenir el ritual català de pregar. Perquè als jueus castellans no els va passar això? Perquè van anar a llocs on la llengua era molt diferent, al nord d'Àfrica, a Holanda, i no van canviar de llengua. També s'ha dit que els jueus castellans tenien l'aura de venir de Sepharad i eren molt orgullosos i mantenir la llengua era un signe de distinció. -Algun cop s'ha dit que hi havia comunitats a Salònica i altres llocs que mantenien el català encara al segle XX. És cert? -El que se sap és que s'havia mantingut en algunes famílies la memòria d'haver vingut de Catalunya. Ara, mantenir el català ja ho dubto més. No hi ha cap paper. Sabem que hi havia jueus que deien venir de Barcelona o de Girona i vivien a Salònica, sí, però els nazis van matar tots els jueus de Salònica i per tant això ha desaparegut i no hi ha cap document que ho provi.