El divendres 25 de febrer, sortíem del Seminari de Solsona els mossens que més delit tenim per forades i passeigs que impliquin allò de veure món i de conèixer indrets amb contingut i tradició. Sota el guiatge de mossèn Marc Majà, que conduïa el furgó amb seients del bisbat, mentre l’altra ànima de l’excursió, mossèn Antoni Guixer, menava el seu propi auto amb
els qui no cabien al primer. L’escapada tenia el nom de Jorba. I sí, hi arribarem, però la passàrem de llarg.
Mossèn Marc es deixava guiar per les indicacions del pàmpol que hi ha sobre, o a través del manillar, mitjançant el qual viatgen els de la nova generació quan no coneixen les giragonses de la ruta, i malgrat tot passava les seves dificultats per emparrar-se, sobre via asfaltada, a la destinació final del viatge, que era un cim alterós, enmig del bosc i de l’agressivitat de la salvatgia del terreny. Aquest cim es diu Tossa de Montbui i el titular de
l’església preromànica que corona el cim és la Marededéu de Gràcia. La destinació final del viatge era, per tant, un puig a la sub comarca de Montbui, i un temple que el remata i per això també podia ser dit de l’excursió un romiatge sacerdotal. Passàrem fregant algun barri perifèric d’Aigualada. Hi fórem a mig matí i la sorpresa fou grata en trobar-hi el bisbe de Vic, monsenyor Romà. Aleshores, si més no jo, descobrírem que ell era l’autor de l’acudit, una generosa invitació als mossens del Seminari a visitar un indret ben singular de la seva jurisdicció.
El do de gents és la qualitat que més exorna la companyonia del senyor bisbe Romà. Quan es troba entre els seus sacerdots, deixa bàcul i mitra de banda i es fa un de tants, bon company, altruista i desinteressat dels seus honors. Coneix el nom de tots, el bon pastor coneix les ovelles pel seu nom.
L’acompanyava el rector de Santa Margarida de Montbui, mossèn Josep Maria Pujol. que ens explicà la història del lloc i que estava ben d’ullera, fent-nos riure molt. Aquest santuari pertany a la seva parròquia. Es tracta d’una església que també té el títol de basílica per raó de la seva estructura interna; és baixeta, amb volta de canó, suportada per les columnes laterals, de fust poc airós, i que formen una altra nau per banda, però tot baixet,
realment una basílica sui generis i sense l’esgambi de les basíliques clàssiques. Està orientada a llevant, pel darrere, amb una finestra del romànic a l’absis per on entra el sol ixent i la enllumena tota, i una altra finestra igual a la banda de ponent que també l’enllumena tota a l’hora baixa i al vespre.
Deia el mossèn que hi celebrava molts matrimonis, però que arran de la pandèmia han fet baixada dràstica. També deia que hi vénen grups de Barcelona i que resten molt satisfets i encantats de les celebracions litúrgiques en el lloc. Com tota església romànica, també té el seu campanar cadiret sobre la paret de la façana. D’allà dalt estant s’albira una gran panoràmica, la urbanització d’Aigualada que s’estén a mà esquerra, allà baix al fons, i la de Santa Margarida, més als peus, més desxifrable.
En acabat baixàrem a Jorba i, seguint monsenyor Romà, anàrem a raure a la rectoria. On el senyor rector, mossèn Enric Garcia ─que té una gran fama de bon cuiner─ ens obsequià amb un dinar opípar. Ens serví una amanida amb enciam i escarola, fresques, vives, quatre canelons per barba i dues plàteres amb cuixes de pollastre rostides al fon amb ceba, all i
tomàquet. En tot plegat hi cantaven els àngels.
Potser que, així com el poeta mossèn Climent Forner acomiadà la seva majordona quan morí amb: “Al cel t’esperen perquè els ensenyis a fer coques” , a mossèn Enric caldria acomiadar-lo amb: “Al cel us esperaran perquè els ensenyeu a fer la bona cuina catalana”.
