Treballa en una empresa de productes farmacèutics, però la seva afició de tota la vida és la música. Enric Escardívol (Barcelona, 1966) fa vint anys que viu a Sant Celoni i mai s'hauria pensat que amb 52 anys començaria a dedicar-se a punxar cançons en locals musicals, festes privades i nombroses activitats de tota mena. Va dir sí, a una proposta d'un amic enmig d'una festa que ell mateix havia preparat a casa seva i ara, convertit en DJEskardi, s'ho passa bé fent gaudir al públic. No és la seva feina habitual, però hi dedica cos i ànima. Al darrere de cada cançó hi ha emoció, sentiment, satisfacció i tot allò que no es paga amb diners. Es defineix com un "soldat de la resistència" d'un estil musical de la seva generació

- Com és que una vegada complerts els cinquanta anys arriba al món dels DJ?

- Quan ho explico la gent no s'ho creu, perquè no és gens normal que amb 51 anys comencis a fer de DJ i per ser més precisos a 52 anys, sense haver-ho fet mai abans. La idea va sortir d'una festa d'amics a casa meva, a Sant Celoni. La qüestió és que anava posant música amb l'Spotify i uns dels amics que treballava al Sorry Loli, un local musical del poble, em va proposar animar una festa punxant música un dijous a la nit.

- I es va tirar a la piscina...

- Home, anàvem una mica carregadets de vermut i vaig dir que sí, que no tenia por. Després amb més serenitat em vaig convèncer i així vaig començar. Ho vàrem fer saber als amics i coneguts, el local es va omplir força i va anar bé. Després ja em van suggerir punxar els divendres i posteriorment els dissabtes.

- Diu que no és normal començar a aquesta edat, però quan va de bolo la gent se sorprèn?

- Moltíssim, no obstant els agrada molt perquè en el fons estan veient una persona com ells i que encara vol fer coses diferents.

[blockquote]"Jo em considero un "soldat de la resistència", és a dir, d'uns estils de música que cada vegada costa més d'escoltar com el rock i les seves variants, blues, soul, ska, indie, reggae..."[/blockquote]

- Això vol dir que el públic al qual es dirigeix són de la seva generació?

- Sí, però no només. Abans de començar aquesta entrevista he lligat un bolo per animar una festa de joves de 18 anys. Jo em considero un "soldat de la resistència", és a dir, d'uns estils de música que cada vegada costa més d'escoltar com el rock i les seves variants, blues, soul, ska, indie, reggae... la música s'ha convertit en un negoci i les empreses discogràfiques i musicals aposten no tant per les qualitats musicals, sinó pels estils que consideren que els poden rendir més.

- Així i tot als joves de 18 anys que els animarà la festa no el posarà pas aquest estil de músiques, suposo?

- És evident que els hauré de posar cançons d'Anna Mena, Parrufo, Ed Sheeran, Dua Lipa que són els seus referents i, per tant, els dono coses que els fan feliços i és una manera de poder entrar la música que després també els punxo de l'estil que jo he crescut i t'asseguro que ho agraeixen, perquè la música és cultura i és una manera d'ampliar-los coneixements.
 
- De punxar cançons és difícil de viure-hi

- Certament, no és la feina amb la qual em guanyo la vida, així i tot sí que m'ho prenc d'una manera professional. Si m'ho prengués només com una diversió no podria oferir mai un bon producte, ni jo tampoc no podria evolucionar. Tinc xarxes socials, web, Spotify, YouTube, vaja totes les plataformes i tracto de vendre un producte com si jo m'hi dediqués de manera professional. Una altra cosa és que ho gaudeixi com un hobbies, el primer de la meva vida que no em costa diners sinó que me'n donen.

[blockquote]"Amb el confinament vaig dedicar-me a fer, entre trenta i quaranta sessions de vermuts musicals en directe per Instagram i Facebook"[/blockquote]

- Fa quatre anys que s'hi dedica, tanmateix pràcticament dos els ha viscut enmig de la pandèmia i els locals d'oci nocturn pràcticament tancats. Com ho ha gestionat?

- Home si fem balanç de la meva extensa (és ironia) carrera de quatre anys, diré que vaig tenir un creixement de dos anys per donar-me a conèixer a bellugar-me per diversos locals i diferents tipus d'esdeveniments, tot s'ha paralitzat. Fins i tot el Sorry Loli, on vaig començar, ha tancat. Aquest període m'ha servit per aprendre més, per estudiar, per enviar a la meva xarxa d'amics i coneguts les sessions de vermuts musicals que vaig fer en línia. Curiosament, la primera va ser el 17 de març de 2020 per celebrar els 50 anys de la Sònia, la meva dona, just al començament del confinament més dur. La vaig transmetre per Instagram i Facebook un dissabte a la nit. D'aquí va sortir la idea de fer aquestes sessions. N'he fet entre trenta i quaranta.

- El seu nom artístic és DJEskadi. Com ha sorgit?

- El meu cognom és Escardívol i els amics sovint em diuen Escardi i, a partir d'aquí ha sortit DJEskardi.

[blockquote]"Que se m'acosti un jove de 16 anys o una persona de 70 anys i em felicitin per les cançons que els he punxat, això és impagable"[/blockquote]

- Quines sensacions té quan pensa que ha estat capaç de dedicar-se a aquest art musical?

- Fàcil no ha estat perquè tinc una feina que haig de complir i família amb nens no massa grans. Dedicar-me a punxar cançons necessita moltes hores de preparació si pretenc oferir un producte de qualitat. Però les sensacions són de satisfacció, gairebé sempre. Que se m'acosti un jove de 16 anys o una persona de 70 anys i em felicitin per les cançons que els he punxat, això és impagable. És una emoció, un sentiment. Mira, per fer aquestes sessions em paguen uns diners, així i tot l'endemà ja me'ls he gastat en un sopar, en un altaveu... i ja no hi són, però els records perduren queden per sempre. És una satisfacció enorme veure com la gent gaudeix amb la música que sona.
 
- Ha actuat a Sant Celoni, Sabadell, Sitges...

- Com t'he dit vaig començar al Sorry Loli a Sant Celoni. Ara de manera habitual, estic al Mystika, també a Sant Celoni. Poc a poc fas altres coses i coneixes més llocs. He tingut la sort que en Josep Anton, de Cardedeu, ha muntat un projecte que es diu Lola Van DJ truck, ha confiat en mi per formar part del seu equip de DJ i això m'ha obert nous horitzons com al Club de Polo Barcelona, Sant Pere Pescador i altres llocs.

- A qui ho ha d'agrair tot plegat?

- En primer lloc a la Sònia que em dona un suport enorme en tot. I la gent del meu voltant que m'ha empentat a decidir-me com en Dídac del Sorry Loli, Jou del Mystika, Enric Saurí, Josep Anton del projecte Lola Van DJ Truck, Ivan DJ, Jaume Turon, Mario Olmos, el grup Villa Iniesta i un grapat d'amics. 

- De cara al futur que té previst?

- M'estic bellugant per obrir encara més el radi d'acció i no haver de dependre tant dels locals d'oci nocturn que en aquests moments és tot molt complicat. Festes privades, col·laborar en temes esportius, festius, culturals. En definitiva es tracta de passar-m'ho bé i ampliar coneixements.