Aquest divendres 20 de novembre fa 40 anys de la mort del dictador Franco. Quatre dècades de suposada democràcia, sota la custòdia de governs espanyols de dretes i d'altres que es fan dir d'esquerres. I cap d'ells ha estat capaç de tirar endavant un judici pels crims comesos durant la guerra civil i la dictadura. Cap d'ells ha trobat un bon moment per jutjar al dictador i als seus còmplices i coautors pels crims comesos contra la humanitat.

Sento vergonya que en aquestes llargues dècades no s'hagi jutjat als qui van participar en els milers de casos de tortures i presó, desaparicions, assassinats, treballs forçats, nens robats i penes de mort. Durant un temps vaig creure, ingènua de mi, que havíem deixat enrere aquella pudor de resclosit i de ranci del Règim. Però m'adono, amb una sobredosi de realitat, que tan sols era una capa de pintura barata que s'escrostona sense vergonya. Portem les misèries estampades a la carn i no marxen amb una simple dutxa, farà falta fregar molt i ben fort per fer net.

Els darrers anys del govern del PP han estat la constatació, punyent i palpable, que la democràcia que creiem haver aconseguit en realitat era un miratge. Que mai hem arribat a desfer-nos del tot del llast de la dictadura. Tot i que, no podíem pas esperar res de diferent del partit que aixopluga als hereus d'aquells qui van exercir el comandament del Règim Franquista; sinó acabar llegint en un llibre de text de primària que Lorca va morir, en comptes que el van assassinar i que Antonio Machado va marxar a França amb la família, no pas que es va haver d'exiliar per salvar la pell.

Sento vergonya que la Fundació Francisco Franco, lluny de ser il·legalitzada pel govern espanyol, rebi cada any 150.000 euros de subvenció. I que la resposta del president del govern en una entrevista a la cadena Ser, del passat mes d'octubre, on se li preguntava sobre aquest tema sigui que no en sabia res.

Em glaça la sang la complicitat d'aquesta ignorància. Aquesta fundació, està presidida per la filla del dictador, Carmen Franco Polo, i té com a objectiu l'enaltiment de la dictadura i l'exaltació de El Caudillo. I aquest govern espanyol, que s'autoanomena demòcrata, li permet continuar fent apologia del feixisme, i més a més, fer-ho amb els diners públics. Em remou les entranyes que es permeti fer celebracions d'homenatge a qui va causar tants morts i tant dolor.

M'escandalitza que l’únic judici obert pels crims del franquisme que estigui portant a terme sigui a l'Argentina. Que des del 2010 els familiars d'aquells qui van patir delictes de genocidi i/o lesa humanitat entre el 17 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977, hagin presentat en aquest jutjat 300 querelles. Que hagin de cercar en un altre país la justícia que Espanya els nega.

I m'esperança veure que aquesta demanda judicial portada endavant per la Coordinadora Estatal de suport a la Querella Argentina compta cada dia amb més recolzament: els parlaments del País Basc, Catalunya i Andalusia; la Cambra de Diputats de l'Argentina; Amnistia Internacional i des de fa pocs dies, l'Ajuntament de Barcelona.

Sento vergonya que els dos principals partits del govern espanyol, PP i PSOE, actuïn amb connivència davant les crides d'organismes internacionals, com la ONU i Amnistia Internacional, quan es demana al govern espanyol que s'investiguin els crims del franquisme. Que no en facin cap mena de cas. Que es limitin a dir que s'acullen a la Llei d'Amnistia espanyola de l'any 1977 i que aquests crims ja han prescrit. Que es facin l'orni davant dels advertiments d’aquests organismes quan els diuen que els crims contra la humanitat i la reparació històrica no prescriuen.

M'indigna que el govern espanyol es continuï negant a extradir als responsables de tantes atrocitats. Malgrat que ja no puguem canviar la història, ni el patiment de les víctimes, cal que compareguin davant la llei per dignificar la memòria històrica.

Després de 40 anys a l'ombra de la vergonya, Òmnium Cultural ha organitzat un gran acte davant de la presó Model de Barcelona, símbol de repressió i de tortura, per homenatjar a les víctimes i per reclamar a l'Estat espanyol que les compensi i que anul·li els processos judicials. I pel que fa a Catalunya, que es faci una reparació institucional quan fa 75 anys de l'afusellament del president Lluís Companys.

Aquells que obliden el passat, condemnen el present i ens deixen sense futur.