Pocs dies abans que els nostres presos polítics siguin novament traslladats cap a les presons madrilenyes per ser jutjats, la impotència brolla dels nostres cossos sense haver trobat encara una via efectiva per canalitzar-la.

"Ni oblit, ni perdó" és una de les proclames més repetides pels partidaris de la independència de Catalunya en el decurs del darrer any i mig. Quatre paraules que són un dard directe a les vísceres dels unionistes, que disposats sempre a donar lliçons d'ètica i moral, les titllen de radicals i exacerbades.

"Ni oblit, ni perdó" un lema banyat d'una gran tensió emocional i que comporta, inevitablement, connotacions doloroses. Tots els que l'hem cridat alguna, o moltes vegades, tenim clar el que volem expressar: moralment, no podem perdonar tot el patiment infligit i molt menys oblidar-lo.

El perdó implica una interrelació, un desig sincer a ambdues bandes de revertir una situació a partir del diàleg. No podem perdonar a l'estat espanyol haver-nos causat tant patiment físic i psicològic, mentre no manifesti cap mostra de canvi i ni de penediment. Mentre no es demani perdó per la violència de l'1 d'octubre; mentre continuem tenint presos i exiliats polítics; mentre continuïn les detencions injustes; mentre la repressió es mantingui instal·lada damunt dels nostres caps com uns núvols foscos de tempesta; mentre se'ns negui el dret a decidir i se'ns tracti com una simple colònia... Mentre re de tot això canviï, no hi podrà haver perdó envers aquells que no ens respecten.

He passat llargues estones reflexionant en aquestes quatre paraules i en tot el que comporten, de segur que molts dels que esteu llegint aquest article també. A aquells que no ho hàgiu fet, i fins i tot als que sí, us convido a pensar-hi uns minuts. Que penseu quina d’aquestes opcions escolliríeu: ni oblit, ni perdó; perdó i oblit; o, perdó, sense oblit. Totes tres opcions tenen  una filosofia al darrere diferent.

Ni oblit, ni perdó, la més popular, porta afegida l'acceptació d'una situació d’enfrontament etern. Com a persona pacifista, des de la meva filosofia de vida em resulta impossible de plantejar-me un enfrontament indefinit. Personalment, necessito fer aquest treball intern (quan arriba el moment, està clar) i poder aconseguir la pau interior. Malgrat que, ara com ara, no veig un horitzó de canvi, i jo, com molts de vosaltres, em sento  atrapada involuntàriament en aquesta pantalla.

Perdó i oblit, aquesta opció implica desmemòria; "perdonar no és patir amnèsia, és recordar sense dolor, i això s’aconsegueix amb un treball interior seriós i sostingut i no per decret" segons afirma el psicòleg i escriptor italià Walter Riso, opinió que comparteixo plenament.

En l'oblit es coven els errors del passat. La desmemòria no ens ajudarà a construir un futur millor. Tot el contrari, el coneixement i la memòria del passat són fonaments imprescindibles per a la construcció d’un futur més esperançador; un futur que no repeteixi les injustícies comeses.

Perdó, sense oblit, seria la millor solució. Però, perquè això pugui passar hi ha d’haver una part que demani perdó i l'altra que l’accepti, i aquestes dues postures impliquen directament diàleg i respecte d’igual a igual. No pas repressió i venjança. Per tant, ha d'arribar el moment del perdó. Ni políticament, ni personalment, no podem perdonar, perquè estem lluny de cap d’aquestes condicions.

"Els estúpids no perdonen ni obliden; els ingenus perdonen i obliden; el savi perdona, però no oblida" afirmava Thomas Szasz, el professor emèrit de psiquiatria per la Universitat de Siracusa de Nova York i un dels referents en aquesta branca de la medicina.

Tant de bo arribi el moment en què puguem perdonar, mantenint-nos fidels a la memòria.