Fa molts anys que faig de mestra i continuo gaudint de forma extraordinària de la meva feina. M'agrada treballar amb nens i nenes, m'agrada l'energia que em transmeten, m'agrada el que aprenc d'ells, m'agrada escoltar-los… No vull dir amb això que fer de mestra sigui una tasca fàcil, però malgrat les dificultats continuo sentint-me privilegiada de poder treballar en una feina que em fa feliç.

El fet de portar més de vint anys exercint aquesta professió em dóna una seguretat que no tenia quan vaig començar, alhora que una perspectiva per poder analitzar com han anat canviant l'escola i els infants amb el pas d'aquests anys. Els nens continuen sent nens, enjogassats, espontanis, amb capacitat de desconnexió... I tots ben diferents els uns dels altres. Per sort, vaig aprendre fa molt que per poder treballar amb un nen l'has de conèixer, comprendre i estimar, si no difícilment en podràs treure res de bo.

La societat ha canviat, tots hem canviat pares i fills, per això l'escola també ha de canviar. I cada dia sóc més conscient que el que realment necessiten els nens i les nenes de l'escola d'avui és treballar l'educació emocional. Mai com ara havia vist tan clar la quantitat de problemes que arrosseguen els infants: inseguretat, manca d'autoestima, problemes de relació... Però la realitat de l'aula és que un currículum, encara massa encotillat, ens obliga a passar-hi més de puntetes del que voldríem, o bé, a dedicar-hi un temps mediocre rescabalat d'aquí i d'allà.

No pretenc ser catastrofista i confesso, sincerament, que sóc una persona optimista, però em dol reconèixer que vivim en una societat malalta que s'enfronta a un munt de problemes psicològics i psiquiàtrics.

El consum desmesurats d'ansiolítics i antidepressius s'ha triplicat els darrers deu anys a Espanya segons un informe de l'Agència Espanyola del Medicament. Estem al capdavant dels països on més es consumeixen aquest tipus de fàrmacs.

Cada any més de 500 persones moren per suïcidi a Catalunya, segons dades publicades per la Generalitat. Entre els joves del nostre país ha passat a ser la primera causa de mortalitat prematura. La reducció de defuncions per sinistres a la carretera ha fet aflorar una realitat incòmoda i punyent, que encara ara s'intenta silenciar.

Què estem fent malament? Pensem reaccionar o no d'una punyetera vegada? Cal que cuidem els nostres sentiments. Cal que treballem les emocions. Cal que parlem, que ens escoltem, que ens toquem, que ens abracem.. I que aprenguem a treure el millor que cadascú de nosaltres porta a dins perquè això és el que realment és màgic i el que ens farà feliços. No ens podem plegar de mans i esperar que es faci sol. Arremanguem-nos, tenim eines: la literatura, la música, l'expressió artística, la filosofia, la dansa... ens ajudaran a capgirar aquesta societat que sovint genera tant patiment. Si no treballem l'ànima de les persones farem persones buides.

Hem d'ensenyar als infants a gestionar correctament les seves emocions perquè si no cap altre aprenentatge tindrà sentit. Hem de formar els alumnes per a l'adquisició de coneixements, però no els podem educar sense tenir en compte el seu cor. Cal que els ajudem a formar com a persones íntegres. Que aprenguin a gestionar bé les seves emocions, perquè d'aquesta manera tindran més recursos per enfrontar-se a les adversitats, estaran més preparades pel futur i perquè només així podran ser persones felices.