Ser o no ser mare, aquesta és la qüestió que et pot canviar la vida. Hem de poder decidir lliurement un fet tan important, sense pressions i amb total independència. Sense que ningú decideixi per nosaltres si hem de tenir fills o no, quan els volem tenir o quants en volem tenir, perquè aquesta voluntat canviarà les nostres vides.

Sempre he volgut ser mare, fins i tot quan no sabia que ho volia. A l’institut ens varen passar el test de l’arbre, recordo que pel dibuix que vaig fer, el mestre em va dir que era propi d’una persona amb un gran instint maternal. Jo era una adolescent i el comentari no em va fer cap gràcia, més aviat em va fer una certa ràbia, ja que aquella no era una característica que jo llavors trobés gens atractiva. He pensat molt en aquell dia, crec que hi ha dones amb un major instint maternal que d’altres -motivat principalment per factors culturals- que en cap cas significa que no l’arribin a desenvolupar si tenen fills, ni que no acabin sent igual o millors mares.

Parlo des del punt de vista de mare perquè és el meu, no per menystenir el paper dels pares, que valoro com a molt important. N’hi ha molts que són uns grans pares, haguessin o no sentit la crida de la paternitat.
 
Sóc mare de dos fills, un de jove i un encara adolescent, per tant ja fa anys que em vaig estrenar. Però continuo considerant-me una aprenent. Sovint em replantejo moltes de les coses que faig, pensant si era el més encertat, no pas per inseguretat, sinó per autoexigència. I no crec que sigui l’única que ho viu així.

Ser mare és la millor cosa que m’ha passat a la vida. Estimo els meus fills amb bogeria. Això no treu que hi ha moments que m’agradaria tenir un botó de stop, poder aturar el temps i dimitir de mare per una estona. No me’n sento culpable i crec que no m’equivoco si dic que aquest és un sentiment compartit amb moltes altres mares.

Podem trobar molts llibres sobre l’educació dels fills, alguns molt més encertats que d’altres, que ens donin bons consells i que ens facin reflexionar sobre la nostra tasca. Però l’autèntica realitat és que a fer de mare se n’aprèn fent de mare, així com d’anar amb bici de dues rodes se n’aprèn caient.

Sovint se’ns presenta la maternitat com quelcom idíl·lic i quasi sagrat. Està bé reconèixer que tot i que a estones sigui meravellós, d’altres pugui resultar exasperant. Desmitificar la maternitat i prendre consciència d’aquest sentiment, a voltes contradictori, crec que és positiu i ens fa pensar que “a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou”. O si més no, ens ajuda a viure-ho tot plegat dins de la normalitat i amb menys frustració.

Penso com n’era de senzill ser filla i punt. No comences a entendre realment la teva mare fins que tens fills. I me n’adono de com la necessito encara a dia d’avui i com després de sentir les seves paraules màgiques, “aviat passarà, ja ho veuràs” , marxo tranquil·la pensant que tot està resolt.

Cada dia aprenc quelcom sobre el fet de fer de mare i d’una cosa sí que n’estic convençuda, el més important són els llaços d’afecte, els vincles que treballem des d’abans de néixer i que ens ajudaran a superar els moments difícils.
Com diu una bona amiga meva “No hi ha persones que tinguin problemes i altres que no,  hi ha qui en parla i qui no”.