Fa pocs dies vam conèixer l'informe anual d’Oxfam i les xifres del que ja imaginàvem ens han plogut al damunt amb tot el seu pes abassegador. Immersos en el món del consumisme, constatem atònits que les desigualtats econòmiques i socials no paren de créixer. Les dades són més alarmants que mai i el marge per a la vergonya cada dia s'escurça. Fa mal a l’ànima llegir que "l'1% més ric de la població mundial posseeix més riquesa que el 99% restant de les persones del planeta".

Em sembla immoral que les 62 persones més riques del món tinguin el mateix capital que 3.600 milions de persones. I encara resulta més preocupant, saber que en cinc anys la riquesa que acumulen aquest reduït nombre de privilegiats ha crescut un 44%. Bona part d'aquesta riquesa s'amaga en paradisos fiscals, de manera que bilions de dòlars s'evadeixen i queden lliures d’impostos.

Tenim un sistema econòmic pervers que està enfocat a afavorir als més rics i a perpetuar aquestes diferències. Durant els darrers anys, molts treballadors han perdut la feina i la majoria dels qui l'han mantingut han vist com els seus salaris s'han anat estancant, mentre que els dels directius no han parat de créixer, amb els greuges d'exclusió social que aquesta situació comporta. Quines possibilitats d'inserció pot tenir algú que no té cobertes les necessitats bàsiques?

L'evasió fiscal de les grans empreses i tots els impostos que es deixen de recaptar d'aquestes grans riqueses condemna als pobres a la fam, els priva d'una atenció sanitària i els deixa sense escolarització. Aquesta desigualtat creixent, també accentua les desigualtats entre homes i dones, ja que en els països on més marcada és la diferència, les dones acostumen a ser les que viuen en unes condicions més precàries i que tenen més dificultats per accedir a l’educació.

Aquest panorama no és fruit de l’atzar i no canviarà si no s'apliquen polítiques concretes. Tal com recomana Oxfam cal que s'estableixi un organisme fiscal internacional que reguli la fiscalitat sobre els grans capitals i els seus beneficis, així com l'evasió dels guanys a paradisos fiscals per evitar d'aquesta manera la competència entre països.

A aquestes greus desigualtats econòmiques hem de sumar el drama dels refugiats. Segons l'informe del 2015 de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) vam acabar l'any amb una xifra que s'acostava als 60 milions de desplaçats i refugiats al món; aproximadament una de cada 122 persones de la població mundial s'ha vist obligada a marxar i deixar casa seva, amb totes les penúries que això comporta.

Aquests dies se celebra el Fòrum Econòmic Mundial de Davos (a Suïssa), la trobada anual de les elits econòmiques planetàries que es reuneix per debatre sobre el futur i les tendències en l'economia mundial. M'agradaria pensar que no és un mer instrument al servei de les grans fortunes mundials, sinó que treballaran per tirar endavant un món més just i sostenible. Potser això és una utopia, però en algun moment hauran d'obrir els ulls i reaccionar perquè la desigualtat ha arribat a un punt insostenible. I sense ser economista, ni endevina, m'atreviria a dir que, o bé es produeixen canvis importants per frenar aquesta tendència o arribarà un dia que no hi haurà prou comportes per frenar l'aigua de la presa, la força de l'aigua tindrà tanta bravura que rebentarà els murs. Alguna cosa hauríem d'aprendre de la història de la humanitat i veure que les revolucions de les grans masses, res, ni ningú les frena; els grans salts de la història es van produir en el moment que les masses es van aixecar i van deixar de ser submises. O mirem de trobar un repartiment més digne de la riquesa o potser, al final serà tan gran la fam que es menjarà el món.