Lídia Gàzquez ja ens havia ofert altres perles en forma de llibre de poemes, com L'animal perfecte (Adia Edicions, 2023) guardonat amb el primer premi Vila de Santanyí. Ara, amb El vent farà dissabte (Fonoll, 2025) ha guanyat el Premi de poesia d'Alella.

Els versos que l'autora ens ofereix dins d'aquest llibre de poemes, són un cant a la feminitat. La Lídia pren el paper de Lilith per descriure la seva posició de desobediència, de no conformisme i de no sotmetiment als ideals establerts pel patriarcat. Agafa la figura de motor de canvi com a símbol del poder femení lliure, fora de les normes imposades.

Els poemes són, en gran manera, una exposició de raons i arguments per incitar a una revolta emocional i social alhora, amb una energia latent que convida a encendre la flama d'un nou món. Però no és una flama de destrucció, sinó una presència incandescent renovadora. L'autora, igual que Lilith, va autoexiliar-se del paradís per no acceptar a seguir les normes. D'alguna manera, "s'autoexilia" d'aquesta societat i crea la seva pròpia Màtria dins d'un univers poètic desacomplexat.

Les peces d'El vent farà dissabte evoquen un canvi, un desig de renaixement col·lectiu que comença amb força des de l'interior de l'autora. Tot això combinant un fantàstic llenguatge poètic, ple de recursos estilístics i metàfores visuals intenses. "Cabells-torxa" i "dansa electritzant" són exemples de les nombroses imatges que fa servir l'autora, barrejant naturalesa i tecnologia, suggerint un món antic que es reinventa en clau contemporània.

Sovint, l'autora es mostra als versos com una figura que no es deixa domar, plena de rebel·lia, apassionada i instintiva. Els poemes són un viatge narratiu ple de força natural i empoderament. Les imatges de la natura no domesticada com a metàfora del jo poètic, que pren el paper de missatger mut i misteriós.

El món poètic de Lídia Gàzquez en aquest llibre construeix una identitat, un personatge que es resisteix a ser definida en termes convencionals. Una poètica de la indomabilitat, que recorda les obres de Clarissa Pinkola Estés o Maria-Mercè Marçal: dones incòmodes per al sistema establert, volent denunciar que la figura femenina és sovint interpretada —mai percebuda— a través de filtres masculins, distorsionada, transformada en allò que volen veure. És una denúncia contra la visió patriarcal de la dona com a projecció: "El so et dibuixa amorfa en la imaginació dels homes".

El vent farà dissabte és una al·legoria del retorn al cos, a la natura i a la força instintiva. És una celebració de la resistència femenina, però també una crítica a com s'ha representat aquesta resistència. És una invitació a volar sense permís, a reconèixer-se magma, sorra, torb, i a no buscar legitimitat en els ulls dels altres. Segurament aquest llibre no capgirarà el món, però potser sí la manera com el mirem —molt més poètica, és clar—.