Si ja per si sola aquella catàstrofe aèria hauria estat portada a tots els informatius del món, el fet que hi hagués hagut un supervivent encara havia cridat més l'atenció dels mitjans. Ara bé, també és cert que, tot i l'aparatositat de la col·lisió, un accident com aquell no deixa de ser malauradament recurrent, i la majoria de premsa i canals audiovisuals, en circumstàncies normals, haurien tibat d'agència per redactar les seves cròniques i il·lustrar-les amb les imatges més afins a la seva línia editorial. Però el rescat d'un cos amb vida d'entre la ferralla dels dos aerobusos sinistrats havia posat morbo i color a un dels episodis més negres de la història aeronàutica mundial. Tota la premsa, totes les ràdios i totes les televisions del planeta amb un mínim de pressupost, hi van destinar unitats mòbils i corresponsals per informar des del terreny. Fins i tot, es van desplaçar al lloc dels fets alguns creadors de contingut sensacionalistes, d’aquests que s’apropen a les desgràcies alienes, s’emmascaren amb les runes i pengen vídeos a les xarxes fent veure que estan implicadíssims en les tasques de salvament. El xou de la comunicació en el seu estat més lamentable. La informació convertida en un artefacte pornogràfic destinat únicament a guanyar usuaris únics o seguidors. Individus que prescindeixen del rigor i la dignitat, ignorant o fregant-se directament el cul amb el codi deontològic del periodisme, el compromís amb la veritat i la Declaració Universal dels Drets Humans.

Amb tantes càmeres, mòbils i micròfons per metre quadrat, era evident que s’acabaria desvelant fins al més mínim detall i s’elaborarien les conjectures més inversemblants, adornades impúdicament amb fantasies difícilment contrastables de manera immediata, alhora que envernissades amb mentides interessades per inflamar el debat polític i treure’n rèdit al calendari electoral. Afortunadament, no tots els professionals de la comunicació són de tan baixa estofa, i moltes d'elles i ells informen amb la mesura que toca. Però cal saber desgranar molt bé el gra de la palla, per no empassar-te l'ham i deixar-te arrossegar per aquelles i aquells altres que tiren la canya per ficar-te al seu cistell de mediocritat. Conscient d'això, la jutgessa instructora va decretar el secret de sumari, mentre es buscaven les caixes negres dels dos avions, per esclarir al més aviat possible les causes d'aquell drama. Això no obstant, no va poder evitar que l'avidesa dels millors corresponsals de seguida fes saber que hi havia hagut un error humà entre els controladors, que havien fallat els instruments de navegació d'una de les aeronaus i que els seus pilots no van poder fer res per redreçar el rumb de l'aparell quan van veure que sobre la pista on estaven aterrant, hi havia un altre avió que, en direcció contrària, agafava velocitat per enlairar-se. 

El xoc va ser pràcticament frontal i aquells dos ocells de ferro van esdevenir una bola de foc, de la qual, de manera miraculosa, o fins i tot sobrenatural, només un home en va renéixer d'entre les cendres: Fènix. Un articulista del britànic The Guardian va ser el primer a batejar amb aquest nom al supervivent. De seguida, tothom va començar a parlar d'ell amb aquest sobrenom, fins i tot després que es filtrés que l'home es deia Frederic Graupera i Garcia, que tenia quaranta-nou anys i que vivia a Berga amb la seva esposa Marisol Mira i -també- Garcia, dos anys més jove que ell, i les seves dues filles Mar i Sol, de catorze i onze anys, respectivament; tot i la voluntat de la família per conservar l'anonimat, el secretisme de l'hospital on se'l va ingressar, el sumari, la jutgessa i les hòsties entre la llibertat de premsa i el dret a la intimitat.

Cap de les persones autoritzades que es van posar a investigar el cas podia explicar-se com aquell individu havia pogut sortir amb vida d'aquella devastadora col·lisió succeïda a les pistes de l'Aeroport del Prat de Barcelona, ara rebatejat com a Josep Tarradellas. I en Frederic, aquell anònim enginyer del ram de la indústria agroalimentària, que tornava d'una fira a Istanbul, va esdevenir en Fènix, "L'home amb més sort del món", tal com el va qualificar la conductora del programa d'entreteniment més vist de la nord-americana CBS, i el personatge públic més buscat i cotitzat del planeta. Les múltiples cremades i traumatismes que va patir, van fer que el ferit passés més de dos mesos a cures intensives de l'hospital. Tanmateix, la manca d'explicacions empíriques a la seva salvació va mantenir viu l'interès per un tema que, sense aquest misteri, en aquest temps en què l’actualitat es devora a si mateixa, i malgrat la seva magnitud, hauria estat més que liquidat.

Ja des del primer moment, les tertúlies i els opinadors més seguits van formular mil i una hipòtesis que ningú no podia acabar de demostrar, divagant entre explicacions absolutament científiques, teories descaradament fantasioses, conspiracions tendencioses i controvertides interpretacions religioses, per crear un mite, en Fènix, que, a més de real, era viu. La Marisol i les nenes, després del desconcert inicial, intentaven mantenir la calma, aparentar normalitat i no deixar veure l'eufòria que portaven a dins, sobretot durant els dies de dol per als altres més de cinc-cents passatgers i tripulants dels dos avions sinistrats. Tot i això, van haver de rebre igualment assistència psicològica. Alternaven els plors i les rialles desmesurades, patien insomni, taquicàrdia, nàusees i, malgrat la seva fortuna, símptomes de depressió. Havien passat de la incredulitat davant la coincidència entre l'endarreriment del pare (que havia dit que arribaria per sopar) i la notícia de l'accident mentre l'esperaven, a enfonsar-se en l'abisme de la irrefutable evidència; per -després- patir una crisi nerviosa fruit de l'angoixa acumulada i l'emoció, quan l'alcalde i el cap dels Mossos d'Esquadra de la caserna local se'ls van presentar a casa per comunicar-los-hi, en persona, l’esperançador desenllaç del seu estimat progenitor i fidel marit.

Però els periodistes fent guàrdia constant a l'entrada de l'hospital i de casa seva, la foto de perfil del Linkedin d'en Frederic recurrentment als mitjans i les xarxes i -sobretot- la preocupació sincera o impostada de tothom que les parava per preguntar, ja fos pel carrer, al supermercat o a l'escola, no els permetien mantenir de cap manera la calma que pretenien i que necessitaven. Ells eren una família feliç, que vivien d'una manera senzilla i que havien decidit no mudar-se a cap capital més gran quan a en Fede (els més propers l'anomenaven així) la feina li n’havia donat l'oportunitat; prioritzant la comoditat per pujar les nenes que els donava el lloc on residien des de sempre, malgrat aquell hipotètic futur professional més estimulant.

Davant d'aquesta conjuntura, les autoritats van decidir el trasllat del malalt, discretament, a un altre centre hospitalari, amb la bona intenció d'allunyar-los a tots quatre del circ mediàtic en el qual estaven immersos. Però el seguiment que els paparazzis feien a la Marisol va engegar a rodar l'intent de procurar-los una tranquil·litat que mai més recuperarien. A conseqüència d'aquest intent frustrat, la jutgessa va aixecar el secret de sumari, pensant que l'interès social es desviaria cap a les companyies aèries i els responsables aeroportuaris de la catàstrofe… Però tampoc va reeixir. En Frederic ja no era en Frederic. S'havia convertit en en Fènix, una celebritat i una inspiració, i res no va poder aturar la progressió geomètrica de la seva notorietat.

Hi va haver un personatge, excèntric i manipulador, però molt influent en l'àmbit digital, que es presentava com a líder d'una nova teologia centrada en la reencarnació, que va assenyalar el Fede com el Messies de la seva religió, ja que havia estat l'elegit per a reencarnar-se en ell mateix, després d'expirar, a diferència de la resta de mortals que ens reencarnàvem inevitablement en qualsevol altre tipus d'ésser viu, però mai altra vegada en humans. Partia d'una òbvia impossibilitat de sobreviure a un accident com el que hi havia hagut, i acusava el Vaticà d'allargar els seus tentacles poderosos per evitar que es filtrés la veritat. Una veritat que era la d'aquesta resurrecció que, per manca de proves empíriques i rigor de les fonts, invalidava la més que qüestionable de Jesucrist.

Aquest profeta, que s’anomenava a si mateix Melquisedec (com el sacerdot etern, que tant apareix a la Bíblia canònica com en la literatura apòcrifa i esotèrica, sense genealogia, fora del llinatge humà, sempre amb ascendència sobre el mateix fill de Déu i amb influència directa en altres tradicions com el maniqueisme, la maçoneria, el sufisme o l'Islam), va renegar de la resta de religions majoritàries i va iniciar i animar un pelegrinatge a Barcelona, per adorar el nou Messies, a qui ell va negar el frívol nom de Fènix i va començar a anomenar Renatus, el renascut, amb traduccions en tots els idiomes com Renat, Renato o René. Melquisedec va fer fortuna i va arribar en pocs dies als mil milions de seguidors a Instagram, superant a tots els esportistes i artistes que lideraven, des de sempre, aquest rànquing de celebritat. Però la seva fama va ser efímera.

L'autoproclamada superioritat sobre totes les religions del món el va posar en el punt de mira de molts fanàtics que estaven millor preparats que els quatre pinxos que s'havia procurat d'escorta. El van detectar vivint al magnífic paradís pirinenc d'Andorra, i un matí, quan sortia amb el seu Ferrari nou de trinca del pàrquing del gratacel d'Escaldes on residia en un dúplex de luxe, un noi molt jove se li va tirar sobre el capó i s'hi va immolar cridant consignes en un idioma que ben pocs van entendre. Melquisedec i el seu guardaespatlles de més confiança van quedar escampats a trossets petits en un radi de dos-cents metres. Afortunadament, per l'hora que era (la gent normal encara no s'havia llevat i ells encara no se n'havien anat a dormir), no es va lamentar cap més desgràcia personal, més enllà del benaventurat home-bomba. Això sí, els aparadors del voltant van quedar esmicolats i l'edifici d'on sortia el cotxe va patir danys estructurals que van fer evacuar, fins a nova ordre, a tota la resta de veïns. I el Ferrari, emulant un altre atemptat cèlebre de ja deu fer més de cinquanta anys, va quedar aparcat al terrat del desè pis de l'edifici del davant.

Lluny de fer trontollar la seva profecia i que els milions de pelegrins que, per adorar el seu nou ídol, havien començat la marxa de fe cap a la capital catalana giressin cua; Renat i la seva família van guanyar encara més quota mediàtica. Era insuportable. Les autoritats preveien el col·lapse. Barcelona es començava a anomenar la nova Jerusalem, així com Berga passava a conèixer-se internacionalment com la nova Betlem. Les infraestructures hoteleres eren insuficients i els carrers s'anaven omplint de tota mena de persones. Els negocis feien més caixa que mai, però la inseguretat i el vandalisme estava destruint tot el que trobava al seu pas. Els disturbis davant de la casa de la família Graupera Mira i de l'Hospital de la Vall d’Hebron, on continuava ingressat en Fede, es van descontrolar i hi va haver tres morts. Calia prendre mesures, i quan ja s’havien complert els dos mesos de l'accident, es va decidir traslladar el malalt, juntament amb la Marisol i les nenes, a un lloc desconegut on se'ls atendria de manera discreta, esperant que aquella marabunta es dispersés.

El transport es va fer de nit i en helicòpter. L'estratègia va ser la de fer aterrar i enlairar-se de l'heliport de l'hospital a una dotzena d'aquestes aeronaus que es van dispersar pels quatre punts cardinals. Els periodistes i els seguidors de la nova fe van començar a fer preguntes i a explorar totes les possibilitats. Les xarxes anaven plenes d'albiraments que situaven els aterratges en paratges aleatoris de difícil accés, escampats per tot el país. La maniobra de distracció va tenir èxit i, finalment, tothom va alliberar-se d'aquell estrès inhumà que fins aleshores havien estat patint. L'equip mèdic que s'havia desplaçat juntament amb el ferit va poder treballar amb més assossec, i aquest va començar a evolucionar favorablement i a una velocitat que ningú havia pogut preveure.

La Marisol va demanar una excedència. Era professora de secundària en un dels instituts públics del Berguedà, i per estar sota la protecció de la mateixa administració, tot va ser molt fàcil. A més a més, aquest alliberament li permetia ocupar-se de la Mar i la Sol, que no podent continuar amb el curs presencialment, treballaven en línia amb la seva escola i ella els feia de tutora. La finca modernista anomenada Cal Gallifa, a Monistrolet, a la comarca del Bages, en aquell moment desocupada, va ser el lloc escollit per les autoritats per amagar-los, mentre el noi es recuperava. La finca, de gran valor artístic i aparentment en desús, destacava (i destaca) per la seva integració en el paisatge, i s'havia convertit en un refugi per a autoritats i esdeveniments polítics d’aquells que no poden transcendir. Per això, malgrat que tothom pensés que estava abandonada, era un lloc ideal per traslladar-hi la família i dispensar-los l'atenció mèdica, psicològica i educativa que requerien.

La Marisol no havia sigut mai massa creient, i ara, després de patir l'assetjament iniciat pel Melquisedec dels collons, encara tenia més dubtes. Això no obstant, com que no feia cap mal a ningú, cada dia es retirava una estona a la capella de la finca on parlava a la Mare de Déu dels Àngels, a qui estava dedicada. Òbviament, la imatge no li tornava cap classe de resposta, però el seu rostre beatífic i l'adorable mansuetud dels querubins que l'acompanyaven, la tranquil·litzaven, perquè la retornaven a un passat, a una infantesa que havia estat molt feliç i que aleshores enyorava més que mai. I és que les doctrines poden ser palles mentals extraordinàries, si les valorem en termes de fe, però no deixen de ser un fonament de cada cultura, i molts d'aquells trets identitaris dels quals ens sentim tan orgulloses i orgullosos hi tenen el seu origen, malgrat les aberracions que històricament la humanitat ha perpetrat en nom dels seus diferents déus. Pel que feia a la Mar i la Sol, després del trasbals inicial i de no tenir-hi cap amiga ni amic de la seva edat, l'extensió i possibilitats de joc que els oferien els jardins i boscos de la finca van fer que s'hi adaptessin molt més fàcilment i millor del que els psicòlegs que les vetllaven havien previst.

En qualsevol cas, això no evitava que, totes tres, desitgessin que el Fede acabés de refer-se del tot, per poder tornar a casa seva i recuperar la normalitat. Mai més podrien oblidar aquell desgraciat succés ni els sacrificis que els havia comportat, emocionals i socials. Però eren una família i -allò que es diu- "en la salut i en la malaltia". El que els havia passat era com irreal, però ho superarien, tot i que també eren conscients que res tornaria a ser com abans. Ni s'ho imaginaven.

- Aquest conte clourà amb un segon capítol que es publicarà el 19 d'agost. Mentrestant, pots llegir la resta de contes A la vora del foc -