Al David Velázquez Artero (L'Hospitalet de Llobregat, 1993) el coneixen millor com El Kiwi. Sobretot aquests últims anys, que ha aconseguit fer-se un forat en els programes de festivals, festes majors i altres celebracions ludicoculturals al Berguedà i més enllà. Viu a Bagà des de fa 11 anys, empès per la seva "feina d'hivern" com a monitor d'esquí i pels vincles familiars que l'uneixen al poble. És des de l'Alt Berguedà que ha estat creant i modelant el concepte artístic que el fa singular: la rumba de muntanya.

Quina és la raó del seu nom artístic?
Quan vaig començar a fer música no volia utilitzar el típic nom de cantautor, que se'l reconeix amb el seu nom i cognom. Aleshores, a la colla d'amics em van començar a dir així perquè em rapava els cabells molt curts, i vaig pensar que, com a nom artístic, podia ser divertit.

Quan es va despertar la seva curiositat per la música?
Tinc relació amb el món de la música des que soc molt petit. Sempre m'ha agradat escoltar-ne i descobrir nous registres i estils. De fet, a casa meva sempre ha estat molt present. Del meu pare, que es va morir quan jo tenia tres anys, recordo que era guitarrista i tocava molt i ho feia molt bé. I la meva mare també toca el piano. Per tant, sempre hi ha hagut música a casa. Tot i això, no va ser fins als 12 anys que no vaig agafar un instrument com a tal, i va ser la flauta travessera. Vaig estar dos anys aprenent-ne i fent classes de solfeig, malgrat que no vaig retenir gaire cosa d'aquell aprenentatge.

I quan apareix la guitarra en l'equació?
Va ser quan tenia entre 16 o 17 anys que vaig començar a agafar la guitarra. Vaig aprendre a tocar-la de forma autodidàctica, amb amics i mirant vídeos, però mai he fet una classe. El que sí que he fet els últims dos anys és anar a classes de cant, per una qüestió de saber gestionar la veu i treballar millor.

"Vaig aprendre a tocar la guitarra de forma autodidàctica, amb amics i mirant vídeos, però mai he fet una classe"

Hi havia algun artista en particular que l'inspirés a optar per la guitarra?
A mi sempre m'ha agradat molt la rumba. Quan vaig començar a tocar no en feia tanta com ara, però és cert que la tenia molt present. Per tant, per mi van ser referents Peret, evidentment, Kiko Veneno, el Pescaílla o Estopa. En tot cas, al principi tenia un rotllo més cantautor català, com Cesk Freixas, així que també va ser un model important en el moment que vaig decidir arrencar amb la música.

Aleshores, en quin moment es comença a enfocar més a la rumba?
Deu fer uns cinc o sis anys que vaig començar a fer molta rumba. Aquí vaig descobrir o decidir que era el gènere que més m'agradava i que millor se'm donava també, i m'hi vaig enfocar. Abans feia més un format de cançó d'autor o pop; una música potser no tan festiva.

Recorda com va ser la primera experiència sobre l'escenari?
La primera vegada que vaig pujar sobre un escenari va ser al Casal Popular de l'Hospitalet de Llobregat, fa uns 13 o 14 anys. Va ser al cap de poc temps de començar a agafar la guitarra, i com que formava part del casal, els amics em van proposar de fer un primer concert allà i veure com anava. Recordo que vaig passar molts nervis, i mira que hi devia haver una vintena de persones només. Però posar-te allà, exposar-te davant la gent i fer les teves primeres cançons i unes quantes versions, va ser bastant impactant.

Entenc que hi ha un segon moment simbòlic en això dels concerts que és quan va començar a cobrar, oi?
Exacte. Quan arrenques sempre comences amb allò que t'ofereixen el sopar o et fan un pagament simbòlic. Però si parlem de professionalitzar-ho, ara farà tres anys que em dona una mica de menjar. No tot l'any, perquè ho combino amb l'hivern, que faig de monitor d'esquí. Tot i això, aquest 2025 serà el primer estiu que em puc dedicar només a la música i he pogut dir que no a les altres feinetes que altres anys m'havien anat sortint perquè tinc una agenda molt plena. I n'estic molt content.

"Aquest 2025 serà el primer estiu que em puc dedicar només a la música i he pogut dir que no a les altres feinetes"

En quins espais s'està movent aquesta temporada?
Som força a la Costa Brava i a la Cerdanya, i també fem alguna cosa al Bages i cap al Pallars. L'any passat vam baixar a Barcelona, a Manresa i a Girona. La veritat és que ens movem bastant. I pel Berguedà també, evidentment.

Té algun lloc predilecte a la comarca?
N'hi ha dos que per mi són casa. Un és el Monestir de Sant Llorenç, que és molt especial per mi. Sempre hi vaig un cop a l'any des de fa uns cinc o sis, als vermuts que fan a l'estiu. I m'agrada molt anar-hi perquè m’hi sento molt ben rebut. Em passa el mateix a la Font del Balç, on també hi he anat a tocar diverses vegades i és d'aquests espais que convida. Trobo que als dos llocs han aconseguit una cosa que a mi m'agrada molt, que és que la gent vagi a escoltar música encara que no sàpiguen el que hi ha programat. I això no és fàcil, mantenint a més una programació contínua i amb gent fidelitzada.

Com rep el públic berguedà la seva proposta?
L'entomen d'una manera diferent a altres llocs. Aquí la gent és més cohibida i es frena més a l'hora de ballar, per exemple. Però no és perquè no la gaudeixin o no els agradi, perquè al final de cada concert em ve gent a felicitar-me i a dir-me que els ha agradat molt. En tot cas, és un públic agraït i molt càlid, que em fa sentir molt còmode, així que estic molt content cada cop que em contracten pel Berguedà.

Hi ha algun escenari, de la comarca o altres punts, on li faria il·lusió poder actuar algun dia?
Sí, molts. Tots els possibles, de fet. Ara mateix, si n'hagués de triar algun en concret, diria que m'encantaria tocar al Mercat de Música Viva de Vic o a la Fira de Tàrrega. Un Cruïlla seria espectacular també, però això està una miqueta més lluny.

"M'encantaria tocar al Mercat de Música Viva de Vic o a la Fira de Tàrrega. Un Cruïlla seria espectacular també, però això està una miqueta més lluny"

I pel que fa a la producció de música nova, en quin punt es troba?
Actualment tenim quatre àlbums publicats. Els dos primers no estan en totes les plataformes, però els dos darrers sí. Un és l'EP Luchando por mi (2022) i abans va ser el disc Rumbalavida (2019).

Està treballant en alguna publicació nova?
La intenció és que puguem enregistrar un nou àlbum aquesta tardor. Estem encara decidint els detalls amb el Dan Arisa, que és el percussionista que té una part més present al projecte i m'acompanya pràcticament a tot arreu. En tot cas, la idea és llançar un nou àlbum la primavera de l'any que ve.

Entenc que no és fàcil publicar un disc.
No, no és gaire senzill. És complicat, sobretot econòmicament, perquè enregistrar un disc és car. I sí que tenim eines per fer-nos-ho nosaltres a casa, però no de la manera que ens agradaria. No tindria el mateix so que si vas a un estudi professional, i això costa diners. La intenció és fer un Verkami a la tardor per aconseguir reunir una mica més de coixí per poder anar tranquils a l'estudi. Ja en vam fer un amb el Rumbalavida i vam aconseguir uns 4.200 euros o així.

A l'hora d'escriure, com treballa o s'inspira?
La majoria de les cançons són vivències pròpies, principalment experiències meves o molt properes. I les poques que no, són invencions, coses que han sorgit un dia, d'una situació que he trobat i penso que ho he de plasmar amb una lletra. Vaig començar a escriure com una manera de fer teràpia amb mi mateix. A l'adolescència vaig tenir una època molt moguda, i la meva forma de treure-ho va ser així, començant a escriure lletres. De fet, això em va servir per agafar la guitarra, perquè primer vaig escriure abans de passar a l'instrument.

També ha treballat en un projecte de musicoteràpia. Com ha estat l'experiència?
L'any passat vaig poder col·laborar amb els Grans Encants, que porta el Jordi Costa, i em sembla una passada d'iniciativa. És un format molt enriquidor, sobretot pel que fa a l'atenció del col·lectiu de gent gran, que aquí a la comarca és molt nombrós i potser no se li destinen tots els serveis que tocaria. La música és una part molt important de la vida de la gent, i segons quins casos és impressionant l'efecte que té. Et pots trobar persones amb demència o que, simplement, tenen un mal dia, i en el moment que arrenques a tocar una cançó de la seva infància canvien completament la cara i hi connecten. I això és molt emotiu, per les dues parts.

Té altres somnis o intencions al cap?
M'encantaria formar una banda grossa. Ara el format del projecte és petit, i com a molt anem als concerts quatre músics. Però algun dia m'encantaria poder anar amb una banda grossa i ser 8, 10 o 12 músics, per incorporar una secció de vents i un segon guitarra, per exemple. Hi va haver una època que en vam arribar a ser sis i era genial, així que m'agradaria poder créixer en aquest sentit.