L'objectiu d'aquest article no és atiar la polèmica. Tot el contrari. El que m'agradaria amb les moltes ratlles que vindran a continuació és ajudar a resoldre una sèrie de coses que, arran de la darrera Patum, han quedat mal tancades. I fer-ho en benefici de tots, sense buscar ni vencedors ni vençuts. Perquè el que importa de debò és cuidar la festa. I això vol dir cuidar els que la fan des de les comparses i els que la fan des de fora. Tots plegats ens hem de cuidar i ajudar-nos per fer una Patum millor. 

No és senzill descriure tot el que ha passat. Hi ha hagut molts revolts des que va esclatar el conflicte amb les tres expulsions a la comparsa dels Plens. I el més fàcil seria, per a un servidor, deixar-ho tot tal com està. No obrir la boca. És més que temerari ficar-se en aquest embolic quan tens un negoci obert, de cara al públic. Però cal debatre. Cal analitzar les coses. Cal mirar enrere i veure què va bé, i què no. Crec en Berga, i crec en els berguedans. I, en aquest sentit, vull pensar que podem parlar de les coses per millorar tots plegats. No hi ha altre camí. 

El conflicte dels Plens no s'ha resolt bé. I hem de buscar la manera de resoldre'l perquè això va molt més enllà de si tres persones han quedat fora d'una comparsa o no. Des del meu punt de vista, amb aquest episodi, ha quedat tocada l'autoritat de la Patum, que recau i ha de recaure en el Patronat i en l'Ajuntament. I si volem que la festa és preservi i millori, la derivada no pot ser aquesta. De retruc, el que ha evidenciat la polèmica és que dins l'entorn de la CUP hi ha seriosos problemes per fer autocrítica i per debatre les coses. Per qüestionar els seus dirigents. Això també és greu i cal posar-hi, crec, la lupa. 

Per no perdre'ns enmig del bosc, enfilem el camí des del principi. La caixa dels trons, o dels fuets, es va encendre el 21 de gener. Era un dissabte, i en una més que breu reunió es va anunciar que tres membres de la comparsa dels Plens quedaven expulsats per traïció i sedició. Aquestes tres persones volien revisar els estatuts i una sèrie de millores en el funcionament, però no van poder defensar les seves tesis perquè se'ls va fer fora abans de començar. I aquí és on cal fer la primera reflexió. Per què se'ls va fer fora?

Dins d'un col·lectiu d'una vintena de persones, no tothom es cau bé. Dins les colles o agrupacions, hi ha gent amb qui et fas més i gent amb qui et fas menys. I persones com el Jordi Montanyà o el Sergi Montaner no deixen indiferent. Són amics meus, no me n'amago, i de la mateixa manera que a mi em cauen molt bé, a d'altres se'ls faran molt gruixuts. Els que som dinàmics i ens agrada estar al davant de les coses tenim sempre una diana a sobre. 

Des del meu punt de vista, el que va passar en un primer moment dins la comparsa és que al cap de colla, a l'Isaac, se li va fer gran el conflicte. En lloc de parlar amb les tres persones que demanaven canvis, en lloc d'aprofitar la seva energia per fer millores, es va agafar el moviment com un atac a l'autoritat. I crec que el seu entorn no el va ajudar a conduir aquesta situació, sinó que el va esperonar a anar a la guerra. Estic convençut que va anar així. Perquè sé que l'Isaac és una bona persona. I crec que pot ser un bon cap de colla. Només cal que deixi de veure els que no són del seu entorn més proper com enemics. 

Sé que el Monti, el Teti i també l'Ignasi -els tres expulsats- s'estimen molt la Patum. Se l'estimen tant que han estat capaços de menjar-se l'orgull per buscar una sortida al conflicte. És per això que van fins i tot demanar perdó per si havien actuat malament en tota aquesta història. Ho van fer durant una reunió en què s'hauria pogut reconduir tot plegat. Però l'altre sector de la comparsa, el majoritari, estava decidit a anar a per totes, i els van dir que no els perdonaven. El motiu, i aquí també cal entrar-hi perquè s'ha especulat molt sobre això, és haver incendiat el conflicte anant a parlar amb la premsa. 

El primer mitjà de comunicació que va publicar una notícia sobre aquest conflicte va ser Nació Berguedà. I no ho va fer perquè els expulsats van anar-hi a parlar. Ho va fer perquè des del mateix dissabte en què hi va haver la reunió de les expulsions mig Berga n'anava ple. Jo mateix estava treballant al bar i aquella mateixa nit no hi havia altre tema de conversa. Així ho he explicat a diversos membres de la comparsa, però s'ha mantingut l'argument que els expulsats són culpables de fer públic el conflicte als mitjans. Si us plau, en l'era de les xarxes socials, amb Facebook, Twitter, Instagram... un pollastre monumental com aquest no es pot amagar. Corre com la pólvora. I millor que corri redactat per persones que es dediquen a comunicar coses que pels incendiaris de torn. 

Tornem als motius de les expulsions. Una vegada es va veure que els termes traïció i sedició feien més mal que bé, es va argumentar que els expulsats havien actuat malament en diverses ocasions i que posaven en risc la seguretat dels patumaires. Com que aquest és un article que, de debò, el que busca és solucions, no entraré a qüestionar el que han fet membres ingressats recentment als Plens. Em limitaré a dir que els expulsats, com tots els que formem part d'una comparsa, han estat més o menys encertats depenent de la situació. Als geganters també se'ns escapa algun crit i alguna empenta quan no toca, perquè és impossible ser perfecte al llarg d'un passacarrers de vuit hores. Insisteixo: potser els expulsats no cauen bé a tothom, però estic segur que ni els que s'han quedat ara a la comparsa ni els que estem a d'altres llocs ratllem la perfecció. Ho intentem, i fins aquí podem arribar. 

Podríem continuar analitzant l'estira-i-arronsa dins la comparsa. Hi ha mil detalls per explorar. Però, a grans trets, crec que queda dibuixat l'escenari. I el que cal, ara, és introduir-hi dos actors més: el Patronat i l'Ajuntament. És, de fet, la part més essencial de l'article. Perquè que hi hagi més o menys bon ambient dins d'una comparsa té una importància relativa. El que de debò ens ha de preocupar és com es gestiona la festa, i els que l'han de gestionar són l'òrgan on hi ha representants tots els cap de colla i els membres dels grups municipals, a banda de qui integra l'equip de govern que té el màxim punt d'autoritat. Si més no, simbòlica. 

L'autoritat del Patronat i del govern municipal de Berga dins la Patum ha quedat tocada. Ha quedat seriosament tocada. I amb això no vull dir que l'Isaac i la resta de nucli dirigent des Plens siguin el dimoni. Treballen a l'infern, però són berguedans com tots els altres i estic segur que volen la millor Patum. El que ha passat és que el cap de colla i el seu nucli han apostat per un camí, perquè hi creien. I de la mateixa manera que l'Isaac no ha tingut l'habilitat d'integrar les persones que veien les coses diferents dins la comparsa, l'alcaldessa no ha sabut exercir la seva autoritat quan ha calgut. 

Quan calia exercir l'autoritat? Quan els membres de la comparsa dels Plens van tirar pel dret i no van fer cas del que els deia la Venti. Em consta que se'ls va demanar no fer més reunions després del fatídic dissabte de les expulsions. Però ho van fer. També se'ls va demanar que no afegissin tres persones més en substitució dels expulsats. Però ho van fer. Fins i tot se'ls va presentar una solució per tal d'integrar una comparsa de 25 membres on es recuperessin els tres expulsats. Però s'hi van negar. Sabent-me molt greu, quan repetidament no et fan cas, cal ser contundent i, si no s'accepta la mà estesa, potser no hi ha més opció que expulsar el cap de colla o a qui faci falta. 

No he estat mai amant de les solucions dràstiques. Malgrat el caràcter contundent que alguns em coneixeu, passat el cop de geni sempre intento trobar la solució més diplomàtica per a tothom. L'orgull és un molt mal company de viatge. Però hi ha moments a la vida en què cal prendre decisions. Decisions que causen vertigen. I, en el moment en què es va desobeir a l'alcaldia, calia actuar. Per què? Doncs perquè hi ha d'haver una autoritat per sobre de les comparses. Què farem quan, en una comparsa, hi hagi una decisió injusta? O quan no es faci cas de les recomanacions de l'Ajuntament? Qui podrà reivindicar-se, des del consistori, vist el que ha passat aquests dies?

Alguns pensareu, llegint això, que l'alcalde no és qui ha de prendre les decisions. Si més no, ell sol. És cert. I per això hi ha un Patronat. El que passa és que hi ha moments, gestions molt fines, que les ha de portar a terme el o la que està a dalt de tot. I si no es fa, hi ha riscos. I això és el que ha passat. Que quan s'ha volgut resoldre la qüestió, amb el temps, al Patronat hi ha hagut un problema: un conflicte legal. La comparsa dels Plens va impugnar la convocatòria del patronat en què es va exigir redactar estatuts nous i ratificar el cap de colla. I em consta que, degut a defectes d'execució en què no cal entrar per no afegir encara més elements al conflicte, haurien guanyat en cas d'anar a judici. Aquí, el Patronat i l'Ajuntament ja tenien les mans lligades. 

El mal ja estava fet, quan es van intentar resoldre les coses al Patronat. I, en aquest punt, sentint-ho molt, se li ha de dir a l'equip de govern -no tot s'ha d'imputar a l'alcaldessa, ja que hi ha més regidors i una regidora dedicada a la matèria- que no s'han fet les coses bé. Quan intentes resoldre un conflicte a mig termini, t'has d'assegurar que tens tots els elements controlats. El que no pots fer és anar dient als expulsats que s'intentarà conduir de la manera més pacífica i que, al final, els que demanaven debat i transparència quedin fora de la comparsa perquè el Patronat no té marge de maniobra. 

Amb aquest escenari, amb aquest polvorí, es va enfilar el compte enrere de Corpus. La impressió que tenia molta gent era que la comparsa dels Plens havia forçat la màquina tant com havia calgut, i que no feia cas de cap recomanació. El fet de no voler parlar amb els mitjans més enllà d'algun comunicat puntual incrementava aquesta sensació d'opacitat i d'autoritarisme. Però, poques setmanes abans de la festa, es van capgirar els arguments. Va agafar pes la idea que els tres expulsats, si els altres no els volien, era per alguna cosa. I aquí, crec, l'Ajuntament va tirar pel camí fàcil. 

En lloc d'exigir a la comparsa que readmetés als expulsats i que, com a mínim, tots fessin Patum, va acceptar la situació. Va comprar el marc mental generat. El següent moviment va ser el de no deixar a l'Isaac que firmés l'acta del Ple de l'Ascenció i anunciar un sorteig dels salts de Plens. I això va ser, al meu entendre, una mala manera de resoldre el conflicte. Va ser més una cortina de fum que una voluntat real de canviar les coses. Per què? Perquè d'aquí uns mesos la comparsa ratificarà l'Isaac o a qui aparegui de l'actual nucli dirigent, i perquè el primer sorteig de salts de la història no s'havia de fer ni amb aquestes condicions ni amb el mètode utilitzat. 

La idea de sortejar els salts és bona. Calia, des de feia molt temps, obrir la caixa. Però no es podia fer de pressa i corrents. S'havia de fer amb moltes més garanties. I, si el que es vol és posar transparència en tota aquesta matèria, el que cal no només és sortejar els salts, sinó que cada vestidor informi de a quines persones es donen les paparetes. Que hi hagi un registre, vaja. Això sí que acabaria amb l'entern rumor segons el qual, a canvi dels salts, hi ha tractes de favor. 

Tornem als dies previs a la Patum. El dia abans va passar una cosa que, d'una banda fa pensar, i de l'altra obre la porta a una possible solució del conflicte. El Marc Vallejo, fins llavors cap de les maces, va anunciar que plegava en solidaritat amb els expulsats. Això va evidenciar que, allà dins, no tot és blanc o negre. Si realment el problema hagués estat que les tres persones expulsades eren conflictives, no s'hauria parlat tant de tot això. Quan una persona o més d'una, dins d'un col·lectiu, fa merder, la resta li diu que se'n vagi. Però aquí la situació no és aquesta. Hi havia sectors d'opinió. I és per això que la via de solucionar les coses no era l'expulsió, sinó el diàleg. 

Hi ha solucions? Com assenyalava anteriorment, com a mínim, n'hi ha una. Tant el Marc com el Monti i el Teti són les persones que, des de fa anys, han passat al capdavant de les Maces durant els passacarrers. I els saltadors de les Maces de lluïment fa anys que reivindiquen ser comparsa perquè no se senten ben tractats pels vestidors. Si els Àngels són comparsa, per què no poden ser-ho les Maces? De fet, hi ha papers antics, de no fa molt temps, que evidencien com la comparsa dels Plens va absorvir les Maces. Per què no es deixa a cadascú que faci el que li agrada, el que sent sense impostures, i tots contents? I dic això amb recança, perquè el que més feliç em faria és veure com els expulsats i els que ara mateix conformen la comparsa es donen la mà i tornen a treballar plegats. Me'ls estimo a tots, sincerament. 

Per últim, com anunciava al principi de l'article, de tot aquest conflicte n'hi ha una altra conseqüència. N'hi ha una altra reflexió a fer. I és la del nivell de debat i qüestionament intern que hi ha dins de la CUP i els seus cercles més propers. Per entendre-ho, us proposaré un joc. Imagineu-vos que la CUP hagués estat a l'oposició. Què haurien fet els seus militants? Què haurien fet aquelles persones tan actives a les xarxes socials? Durant les setmanes que hem deixat enrere, pràcticament, no han dit res. Estant a l'oposició, haurien restat en silenci? 

Estic ben segur que el silenci hauria brillat per la seva absència. Però, més enllà d'això, el següent joc és imaginar quins missatges s'haurien emès. L'Ignasi, el Teti i el Monti ja feia anys que estaven a la comparsa. I sé que ni volien ser cap de colla ni volien estar-hi massa temps més. Per què van demanar estatuts i transparència? Perquè sentien la necessitat de millorar la festa. I el que em pregunto és per què tots els militants de la CUP i del Casal Panxo que anys enrere havien denunciat la suposada màfia de la Patum han restat en silenci. No es pot qüestionar el que fa el teu partit quan governa? Senyores i senyors, això em recorda a èpoques que no han de tornar. I em fa especial mal perquè, quan vaig formar part de les persones que van obrir el primer casal a la baixada de la Ribera, l'últim que esperava era aquest resultat. El que volia era fer créixer l'independentisme, defensar la nostra cultura, avançar cap a la justícia social i fer créixer l'esperit crític. No volíem independència per canviar-ho tot?