El filòsof Josep Ramoneda explicava recentment a NacióDigital que "els francesos tenen una gran capacitat per projectar internacionalment els esdeveniments que generen". I quan parlem de 1968, ens venen al cap els fets parisencs. Però com deia Ramoneda, "aquell és l'any en el que hi ha més revolucions al món des del 1848".  

Els seixanta van ser una dècada trencadora. La Revolució cubana va trasbalsar Amèrica, la guerra del Vietnam va inflamar les universitats dels Estats Units, pensadors cristians i marxistes buscaven ponts de diàleg i el Concili Vaticà va sacsejar l'Església. Vella i nova política van xocar de ple. De la mobilització massiva contra la guerra al Vietnam a les revoltes de Mèxic, les protestes estudiantils que hi va haver al Japó o la Primavera de Praga, 1968 és l'any de la revolta política, social i cultural. A Europa, va ser París, efectivament. París, un dels punts neuràlgics. Però no només.

Paradoxalment, un any que va començar amb moltes esperances de canvis, va tancar amb el triomf del conservador Richard Nixon als Estats Units. En el pla cultural, però, els vells esquemes van ser qüestionats i nous temes van ocupar un espai de protagonisme: el feminisme, les noves formes d'entendre la sexualitat, el concepte d'autoritat, la defensa del medi ambient o el qüestionament de la lògica de la Guerra Freda, del consumisme i del patriarcat. Veiem tan sols alguns dels punts de conflicte d'aquell any imperdible.       

[seguiment2]356[/seguiment2]