El fred volia fugir de l'hivern. Ja n'estava tip de dies curts i de mal temps. Li agradava la gent i, tanmateix, quan ell treia el nas, tothom es tancava a casa. Se sentia sol, i la neu i les glaceres tampoc l'ajudaven gaire. Elles vivien felices a dalt de les muntanyes, mentre ell feia patir els pobres que no tenien recursos, a les valls, pels camins i a les ciutats, sense voler, però sense poder evitar-ho, i això el mortificava.

I va decidir marxar i anar a conèixer la primavera, l'estiu i la tardor, de qui tothom tan bé parlava, ignorant que la calor, a l'altra banda del calendari, també havia resolt emigrar cap a unes estacions més temperades, ben tipa que fugissin d'ella perquè no la suportaven.

"El temps s'ha tornat boig!", sentien a dir constantment en el seu trànsit, mentre afligits observaven el gel dels pols com s'anava fonent, el nivell del mar com pujava i els fenòmens meteorològics que es desfermaven, acarnissant-se amb un planeta al caire del col·lapse.

El fred i la calor no es coneixien ni arribarien mai a trobar-se, però compartien un sentiment de culpa per tot allò que veien que passava. Una culpa que els aclaparava, i que encara ara els rosega la consciència, no adonant-se de què ells dos no són la causa, que la seva circumstància els és aliena i únicament respon a l'egoisme d'aquelles i aquells de qui tant anhelen l'amor, i que, paràsits mesquins d’aquest nostre món, només ens mirem el melic, convençuts de ser el melic del món.