Elisabet Silvestre és doctora en biologia. Després de gairebé dues dècades dedicant-se a la genètica, va adonar-se de com els agents externs influeixen en gran manera el cos humà, fent el pas progressivament al sector que ara l'ocupa: la biohabitabilitat. L'epigenètica, la biofília, la síndrome de l'edifici malalt o la unió de salut i arquitectura per crear "entorns que cuiden", són alguns dels elements que descobreix als assistents a la seva ponència, en el I Congrés Firhàbitat, a Avià.
És biòloga de formació i citogenetista per dedicació. Quina era la seva motivació per enforcar-se professionalment a aquest sector?
Vaig estudiar biologia perquè volia dedicar-me a la genètica. Em frisava el fet de conèixer la molècula de la vida i l’ADN. En aquells moments, aquest camp es veia amb moltes possibilitats per fer avançaments respecte al coneixement de les malalties. A mesura que van anar passant els anys, es van anar obrint un nou món que avui dia es coneix com a epigenètica, és a dir, com l’ambient en que vivim i els nostres hàbits tenen la capacitat de modular l’expressió dels nostres gens. Aquí se’m va obrir un camp molt interessant perquè, mentre que no podem canviar la genètica amb la qual venim, l’entorn i l’estil de vida sí que són modificables. Per tant, podem impactar moltíssim amb la promoció de la salut.
Com va a parar a l'epigenètica?
Va ser part de la mateixa feina. Aleshores tenia un peu a la recerca i l'altra a l'atenció assistencial. Va ser a inicis dels anys 2000 que es va començar a parlar dels exposomes fins a establir el concepte d'epigenètica i aquesta capacitat de modular la salut que té el nostre ambient. Però, dins d'aquesta visió global dels ambients, vaig observar que on més hores passem al llarg del dia és en espais interiors, a la feina i a casa nostra. O fins i tot, en punts tan concrets com el dormitori, on hi estem 8 hores cada dia. És aquí quan el meu camí es va enfocar en la genètica a la salut ambiental, i més concretament, en una disciplina que anomeno biohabitabilitat.
En què consisteix la biohabitabilitat?
A grans trets, consisteix a fer espais més habitables, des del punt de vista de la biologia humana. Si s'analitzen els domicilis particulars i s'observa el què ens indica la ciència, es pot dir que l'aire de les cases pot estar entre cinc i vuit vegades més contaminat que el de l’exterior. I com és possible? Hem de veure tots els materials de construcció, especialment els d’acabat: la pintura, els vernissos, el terra, i també els elements decoratius com mobiliari, tapisseria o els tèxtils.
Com promou vostè aquest aprenentatge?
Soc docent en diferents màsters i postgraus d’arquitectura i en algun de medicina ambiental o infermeria. D'alguna manera, cal establir un pont entre els dos sectors professionals que tenen a veure amb la biohabitabilitat. A més, he escrit diferents llibres sobre la matèria i imparteixo conferències com la quina oferiré a Avià durant el Firhàbitat, on parlaré també de la biofília, que és un concepte que em serveix per entroncar amb la natura. Em servirà per connectar amb aquest estat primigeni, quan es va formar el nostre cervell i que, avui dia, continua funcionant equilibrat en relació amb les condicions ambientals de la natura. En resum, desglossarem un seguit de paràmetres i evidències científiques que ens indiquen com tenir cases més saludables.
Es refereix a arquitectes i formes de construcció. Quin és el paper d'aquests professionals en l'equació per la cerca de cases més saludables?
Doncs és fonamental, perquè en són els artífexs. I ja no només dels edificis i configuració interior dels habitatges, sinó també de l'exterior, amb tot el que té a veure amb l'urbanisme. Per exemple, hi ha una casuística que es coneix com la síndrome de l’edifici malalt, que es troba quan aquest ambient interior que s’ha creat té un seguit de característiques que fa que no siguin molt biòtics. En aquests casos, els residents desenvolupen simptomatologia com cansament generalitzat i constant, problemes de sequedat de mucoses o irritació dels ulls. En definitiva, elements que ens fan pensar que en aquest ambient hi ha unes condicions que no són les adequades, de temperatura, humitat o electroclima, entre altres.
"El confinament ens va ajudar molt a conscienciar-nos perquè mai havíem estat tres mesos tancats a casa"
I s'estan implementant en les noves edificacions les premisses de la biohabitabilitat?
Jo penso que s'ha avançat molt i que les persones estan cada vegada més sensibilitzades. Molta gent, tant professionals del sector com persones particulars, m'expliquen que van fer un clic llegint el meu primer llibre, Vivir sin tóxicos, que va sortir l'any 2014. D'això en fa ja 10 anys, durant els quals s'han canviat moltes visions i hi ha més interès i prevenció sobre allò que tenim a casa. En especial, aquesta atenció sempre creix notablement quan hi ha nadons, perquè són més sensibles i els factors ambientals els impacten molt més, o quan algú pateix una malaltia ambiental, que aleshores s'han de preocupar per allò respiren i que fan entrar a casa. En definitiva, estem en un context en què hi ha més ressò d’aquests temes, gràcies sobretot a la feina de molts pioners que fa anys que piquen pedra. I no ens podem oblidar de la pandèmia, ja que el confinament ens va ajudar molt a conscienciar-nos perquè mai havíem estat tres mesos tancats a casa, cosa que ens ha fet més sensibles a la necessitat d’espais que tinguin vida.
A grans trets, les cases que es fan ara són millors o pitjors que les que es feien 50 anys enrere?
Penso que fa 50 anys ja estàvem en aquesta problemàtica dels materials sintètics que ens afecta, així com fa 60 i 70. Hauríem de buscar una mica més enrere, quan encara es construïa amb materials més naturals. Però ja no només hi tenen a veure els materials en aquesta casuística, sinó que també impacta la tecnificació dels habitatges, amb tot el cablejat i les noves formes de tecnologia, així com la incidència en l'eficiència energètica, quan es treballa més en els aïllaments dels edificis sense tenir cura de canviar els materials que hi posem. Tots tres aspectes resulten en una ventilació dels domicilis que potser no és l’adequada, i passa en edificis de nova construcció o habitatges acabats de rehabilitar, per això és importantíssim continuar transmetent la importància de la biohabitabilitat.
"La bioconstrucció resulta en habitatges que limiten els factors estressants de l'organisme"
Aleshores, la bioconstrucció pot revertir aquesta situació?
Sí. La bioconstrucció és una línia del sector de la construcció que s'ha anat aplicant amb més pes en països com Alemanya i Àustria. Aquí, els més pioners van començar encara no fa 40 anys. És una forma de construir que busca materials d'origen natural, però també té en compte el bioclimatisme i la ventilació creuada. D'altra banda, implementa la tecnologia d’una forma que eviti l'exposició a la seva radiació les 24 hores del dia, buscant instal·lacions elèctriques més biocompatibles, per exemple. A més, para molta atenció als espais de màxima permanència, com el dormitori. Tot plegat, resulta en habitatges que limiten els factors estressants de l’organisme perquè el nostre cos pugui estar en equilibri.
I com a usuaris, què podem fer?
Està clar que un edifici ja el tinc fet i no puc canviar-ne l'estructura, però sí que podem actuar amb els materials que tenen més impacte, que són els de l’última capa. És a dir, els revestiments, aquell embolcall amb el qual estem en contacte. La pròxima vegada que pintem casa nostra, podem triar una pintura més sana, que no incorpori tants compostos orgànics volàtils que passin a l’ambient i els respirem, o que els puguem trobar dipositats en la pols. Ens fixarem també en els materials i acabats dels nous mobles que vulguem comprar, així com podem allunyar-nos de les catifes i tèxtils de la llar sintètics. I una altra cosa, que està força més estesa, és eliminar els plàstics a la cuina, sobretot per escalfar i beure. També cal ser prudent i comprendre que gestos com col·locar un ambientador o netejar amb segons quins productes influeixen i alteren la capacitat reguladora del nostre organisme.
Ha fet referència també a la influència de l'urbanisme. Quin és el seu pes sobre la salut?
Està molt estudiat que, quan a l’exterior hi ha més verd, hi ha menys contaminació i menys soroll i, per tant, les persones tenen una millor salut respiratòria, cardiovascular i mental. Hi ha una regla molt bonica que és la del 3-30-300, que és que si des de casa veus 3 arbres, el teu barri té un 30% de massa arbòria i estàs no més lluny de 300 metres d’un parc, fa que la teva salut sigui molt millor. A més, també cal tenir en compte que també podem portar els beneficis de la vegetació posant plantes a casa. Hem de vetllar sempre per crear espais més saludables.
"Cal aturar-se i apostar per la salut de les persones, també a través d'espais més saludables"
Quin creu que serà el canvi de paradigma definitiu que faci compensar la balança a favor de la biohabitabiliat?
Hi ha un punt molt important i que Firhàbitat el potencia que és el de la formació. Hem de revisar el currículum de les carreres d'arquitectura i les sanitàries perquè els futurs professionals coneguin d'una forma més àmplia aquesta matèria que ara han de cercar en cursos d'especialització. Però ja no només en els estudis, sinó que el gran repte o la revolució pendent és posar la biohabitabilitat com eix transversal, tant en el coneixement com en les polítiques. En conclusió, estem en un moment que cal apostar perquè les persones puguin viure des d’una altra perspectiva. Aquest estrès continu que hem normalitzat té a veure amb un principi d’inflamació a l'organisme, d'estrès oxidatiu i de malestar emocional. Per tant, cal aturar-se i apostar per la salut de les persones, també a través d'espais més saludables.