Benvolgut Jordi Cuixart, conciutadà exemplar,
em fa una mica de vergonya escriure’t, perquè no ens coneixem personalment (tot i que m’agradaria molt) i no sé gaire com presentar-me. Sóc escriptor per vocació, amb força obra publicada ni que sigui entre penombres, i traductor literari per professió. Vaig néixer a Berga el 1961 i encara hi visc.
No he estat mai a la presó, però arrestat en un calabós, sí: tres vegades. Malauradament, jo era culpable, ni que fos per malaltia, del crim de l’addicció a l’heroïna, de manera que només puc imaginar-me una part xica del trauma que deus patir tu, després de tants dies empresonat per un crim imaginat. Ser a presó sent innocent, ha de ser el pitjor turment. També és cert, d’altra banda, que aquesta virtut t’ha de donar una força formidable, i em sembla que això és l’únic que puc intentar transmetre’t: un àtom de força, de resistència emocional sobretot. Aquí fora som milers i milers i milions els que pensem en vosaltres contínuament, amb el llacet groc a la solapa i un moc de tristesa a l’ànima, per la vostra tristesa i la de les de les vostres famílies i amics.
Però l’últim que voldria és augmentar la teva aflicció: tu ets un dels fars del nostre poble, d’aquella part de Catalunya que ha entès que per ser plena ha ser de lliure, i brilles des de la presó com si fossis a la plaça. Et felicito, sobretot, per la teva tossuda defensa del pacifisme i de la consciència cívica. Per això et considero, ho repeteixo, un ciutadà exemplar. I estic convençut que el vostre sacrifici generós ha estat un pas formidable cap al nostre somni, el nostre futur.
Què més? Tot i que el pare Cussà era un catalanet de classe mitja baixa prou esforçat per ser soci d’Òmnium, l’Enciclopèdia, el Serra d’or i el Cavall Fort (jo vaig aprendre el català gràcies al Cavall Fort), no em vaig fer soci d’Òmnium fins fa dos o tres anys, quan el far de la Muriel em va il•luminar: llengua, cultura i nació, com un pi de tres branques, són una sola arrel i un sol estel. I això em porta a acomiadar-me, per ara, amb dos versos que vaig escriure després de la seva mort inversemblant, però abans que a vosaltres us segrestessin rere el Mur. Diuen així:
Entre el Mur i el Cel,
el nostre Futur, Muriel.
Jordi Cussà, escriptor
Si vols enviar alguna carta del lector a NacióBerguedà, ho pots fer a redaccio@naciobergueda.cat, seguint criteris ètics i de respecte cap a les persones
