Steve Marriott: El talent (oblidat) de Humble Pie

El 20 d'abril de 1991, el cantant i guitarrista Steve Marriott es va adormir amb una cigarreta encesa als dits, havia begut, com de costum. Acabava de baixar de l’avió que el portava dels Estats Units, on havia dinamitat l'enèsima oportunitat de tornar a l’èxit, de fet, encara no havia abandonat l'aeroport quan va protagonitzar una altra de les moltes  discussions amb la que era la seva tercera dona. Se’n va anar a casa sol, va pujar a un taxi i va marxar. Ningú el va tornar a veure amb vida.

Avui dia poca gent recorda a Steve Marriott, si preguntes per ell gairebé ningú sabria dir qui és, tot i que gairebé segur en algun moment ha escoltat la seva veu. No hi ha cap dubte però a l'hora de situar-lo com un dels millors vocalistes de la història del Rock britànic, i el seu enorme talent musical està fora de tot debat, però pel gran públic ha continuat sent una veu anònima. 

Robert Plant, òbviament, era un fan de Marriott, és més, el propi Marriott el va recomanar per entrar a Led Zeppelin després de declinar l'oferta de Jimmy Page. Plant el va copiar de manera força descarada, però a Marriott mai li va importar gaire, es de suposar que s'ho va agafar com un elogi. Per desgràcia, poca gent entre els milions de seguidors que Led Zeppelin tindria en els anys següents va reparar en aquest detall, Steve Marriott era una de les grans influències de la banda més venedora dels anys 70, però a la nova generació no va semblar importar-li gaire.

Quan Mick Taylor va marxar dels Rolling Stones, Keith Richards es va obstinar en incorporar a Marriott com a segon guitarra. Fins i tot va arribar a fer una audició amb la banda. Van començar a tocar, Marriott, sabent que el seu paper seria el de guitarrista i segona veu, es va mantenir en un discret segon pla durant força estona. De cop, en un moment en què Keith Richards va començar a tocar un riff que l’inspirava, Steve es va acostar al micròfon i va començar a cantar com ho feia a Humble Pie. Dit d’una altra manera, es va cruspir a Mick Jagger. Els Rolling Stones estaven encantats tots, menys Mick Jagger, clar, que contemplava horroritzat la possibilitat que Marriott l’eclipsés a l’escenari. Després de l'audició, malgrat la insistència de Richards en què Marriott era l'home indicat, Jagger va vetar la seva entrada a la banda. El mateix Steve Marriott admetria després que haver-se deixat portar durant l'audició havia estat un error, però com de costum havia actuat de manera impulsiva, “Quan Keith va començar a tocar aquell riff, no em vaig poder aguantar”. 

Les versions eren el terreny on millor es podia captar la seva grandesa com a cantant, perquè permetien comparar-lo amb d’altres de les grans veus de l’escena. Encara més impressionant, i això és molt dir, és la seva versió de Black Coffee, un tema de Ike & Tina Turner. No cal dir que era tot un atreviment, i més per un cantant masculí, intentar posar-se en la pell de tota una Tina Turner. Una bogeria? No, perquè Steve Marriott estava a tal nivell que podia no només sortir-ne airós, sinó competir amb l'original i fins i tot superar-lo!.

Humble Pie - Black Coffee

Steve Marriott, és (poc) conegut per ser membre de les mítiques bandes Small Faces i Humble Pie, a més de la seva particular veu. En els seus inicis, en època dels Small Faces, formava part d'aquell moviment denominat Mod, que també tenia a les seves files a integrants dels The Who, entre d’altres. Els Small Faces eren una banda de Rock Psicodèlic liderats per Marriott, juntament amb el baixista Ronnie Lane, el teclista Ian Mclagan i el bateria Kenney Jones. La dissolució dels Small Faces al 1969, va portar per una banda al naixement de Humble Pie amb Marriott, i per l’altra The Faces,  amb Lane, Jones i McLagan al costat dels ex integrants del Jeff Beck Group, el cantant Rod Stewart i el guitarrista Ron Wood, dels que ja en vaig fer un l'article en aquesta secció el 14 de setembre de 2016. Mes endavant, Kenney Jones es va convertir en bateria de The Who després de la mort de Keith Moon al 1978 i Ian McLagan seria el  teclista en alguns àlbums i gires dels Rolling Stones.

Humble Pie

Darrere dels britànics Humble Pie hi ha un home insigne en la història del Rock, el destacat guitarrista i cantant Steve Marriott. Després de la dissolució dels Small Faces, al 1969, Steve Marriott es dedicaria de ple a la seva nova formació, la flamant banda de Hard Rock, Humble Pie, abandonant definitivament la Psicodèlia dels Small Faces. Per formar la banda va decidir reclutar al genial guitarrista Peter Frampton que venia d'una banda anomenada The Herd i al baixista Greg Ridley de Spooky Tooth. A aquests se'ls sumaria el bateria Jerry Shirley de Valkyrie. Com que Frampton i Marriott eren, per a aquella època, uns ídols dels adolescents, els mitjans van catalogar al projecte Humble Pie com un Súper Grup, creant gran expectació amb el que en sortiria d'aquí. Alguns van arribar a dir que Humble Pie va ser la primera banda de Heavy Metal, no pel so sinó pel volum que feien servir. És interessant remarcar que Humble Pie és una cosa a l’estudi i una altra ben diferent en directe. A l’estudi es pot definir el so com una barreja de R&B, Boogie, Folk-Rock, Country-Rock i Hard Rock. En canvi en directe aquest Rock potent de la banda s'acosta molt al Heavy Metal, això sumat a la  fantàstica exageració de Marriott amb la seva veu que recorda molt a Janis Joplin.

De seguida s'edita el primer LP de la banda titulat As Safe As Yesterday Is (1969) que inclou l'èxit Natural Born Boogie (n° 4 a G. Bretanya) i les destacades Stick Shift o Desperation (un cover dels Steppenwolf). Els temes de l’àlbum son un suau Hard Blues, Folk i amb peces de Rock més potent, però no els arriba per projectar-se com una banda innovadora ni per aconseguir una notorietat massiva. 

Humble Pie - Natural Born Boogie

El seu segon àlbum Town And Country (1969) aposta per un so encara més tou i Folk. Començaven a apuntar les composicions de caire romàntic de Peter Frampton com Take Me Back i Only You Can See, les de Marriott són els temes més elèctrics, també incloïa un cover de Buddy Holly, Heartbeat. Un LP gairebé acústic que Marriott considerava que era una “sobirana merda”, així que decideix agafar el control de les composicions, endurir el so i treure's l’etiqueta de banda tova. 

Humble Pie - Cold Lady

Aquesta grandíssima banda havia començat a caminar amb aquest parell de discos on encara hi havia restes de la influència dels Small Faces, l’anterior banda de Marriot. Psicodelia i un clar so sixties, i només un petit apunt del que podria ser la banda on tots participaven en les cançons i on encara Marriot no havia agafat el timó del grup, però a partir d'aquí la cosa canviaria. L’àlbum  Humble Pie (1970), el primer amb una discogràfica gran, A&M Records, no esborrava del tot l'estil de la banda dels seus dos primers discos, encara mantenia alguns temes Folk, però el protagonisme ja recau en el Boogie Rock i el Blues d’estil més roquer. Endureixen el seu so i Marriot comença a donar mostres del que pot fer amb la seva veu. Destaquen la fantàstica Live With Me, I'm Ready (cover de Willie Dixon) o Suckin' On The Sweet Vine entre d’altres.

Humble Pie - Live With Me

Rock On (1971) és un àlbum que segueix la ruta de l'anterior LP, comencen els hits importants com Shine On, Stone Cold Fever, Rollin' Stone o Strange Days i consolida el so que Marriott estava buscant. Mentrestant, Frampton, no estava del tot d'acord amb la direcció que agafava la banda i considerava que la seva aportació disminuïa per culpa de Marriott.

Humble Pie - Shine On

Humble Pie Performance: Rockin’ The Filmore (1971)
Novembre de 1971, Humble Pie publiquen el totpoderós i devastador doble en directe Humble Pie Performance: Rockin’ The Filmore (1971), un dels millors àlbums dobles de la història juntament amb el Live At Fillmore East dels The Allman Brothers Band o el Live At Leeds de The Who. Una obra mestra on Steve Marriott està senzillament brillant i on tots i cadascun dels seus temes són autèntics “trallassos” setenteros que es converteixen en clàssics. En aquell temps, Marriott estava obsessionat amb la idea de fer de Humble Pie una banda important als Estats Units. Que aquell disc es gravés al Fillmore East de Manhattan no va ser una cosa fortuïta, tampoc que fos l’àlbum més venut de Humble Pie fins aquell moment. Un disc d'una intensitat implacable en el que Marriott agafa el protagonisme principal des de la tremenda Four Day Creep, passant per I'm Ready (cover de Willie Dixon) que comença amb un diàleg entre la veu de Marriott i la guitarra, Stone Cold Fever (únic tema de la banda), I Walk On Guilded Splinters una majestuositat de 23 minuts, Rollin' Stone (cover de Muddy Waters), Hallelujah I Love Her So (cover de Ray Charles), fins arribar a la majestuosa i descomunal I Don't Need No Doctor, un dels temes mes escoltats de la banda. Les seves felines interpretacions vocals són el reclam del grup i Marriott era la força que arrossegava a la resta de la banda. Pur foc, que va intimidar tant a Frampton fins al punt que es va arribar a replantejar el seu futur a la banda. Fins a aquest any, 1971, arribaria Peter Frampton, després d’editar aquest directe, Rockin’ The Filmore (1971), Frampton decideix marxar i abandona Humble Pie per iniciar una extensa i exitosa carrera en solitari que avui en dia encara dura.

Aquest doble LP en directe va ser el testament sonor de Peter Frampton amb Humble Pie, però també ho podria haver sigut de la banda. L’àlbum s’estava venent molt bé a USA i Europa, el single I Don’t Need No Doctor es converteix en el primer hit a USA i la fama ja formava part dels Pie. La sortida de Frampton podria haver significat un cop letal pel futur de la banda, però la veritat és que Marriott sabia que Frampton era el culpable d'estovar el so, així que va buscar un substitut que l'ajudés a mantenir una línia més potent. Com trobar a un guitarrista que igualés en intuïció rítmica i habilitat harmònica a Frampton?, baixes d'aquest pes no són les que tanquen etapes, sinó que posen fi a una banda. Tot i això, en el cas dels Humble Pie, es dóna una circumstància de divorci desitjat per les dues parts, accelerat per les lluites entre Marriott i Frampton. Jerry Shirley, bateria dels Humble Pie, recorda la sortida de Peter Frampton de la banda, poc després dels concerts al Fillmore, “Va ser una sorpresa total. Hem parlat molt sobre això, i ja és aigua passada. Però en aquell moment no vaig pensar que les coses que estaven començant a molestar una mica a Frampton ho fessin fins al punt d'estar preparat per abandonar la banda”. El lloc bacant seria ocupat per Dave “Clem” Clempson, ex guitarrista de Colosseum.

Humble Pie - I Don't Need No Doctor

Humble Pie - Rollin' Stone

Humble Pie - Smokin’ (1972)
 
Si hi havia una banda que a finals dels 60 representava el concepte de Súper Grup, aquesta era Humble Pie, amb Peter Frampton i Steve Marriott. Tot i això, no va ser fins a la marxa de Frampton que van aconseguir més èxit. Smokin’ (1972) va ser el primer àlbum sense Frampton, un LP de gran acceptació tant al Regne Unit (número 30), com a USA (número 6), amb grans temes com 30 Days In The Hole, Hot ’N’ Nasty, C'mon Everybody (cover de Eddie Cochran) o I Wonder. Smokin’ va resultar ser el millor LP dels Pie fins aleshores. Per molts és l'obra definitiva del Boogie Rock i els va disparar a la primera línia musical, una obra que, com el bon vi, amb el pas dels anys, guanya en sabors. El single 30 Days In The Hole va aconseguir l’èxit als dos costats de l’atlàntic i es va convertir en un clàssic. Marriott era feliç, la seva visió musical havia aconseguit triomfar, demostrant que la sortida de Frampton havia sigut més un benefici que no pas una pèrdua com molts havien pensat i els concerts en directe estaven a petar de públic disposat a escoltar versions llargues dels seus èxits. “Érem una banda difícil de batre, ningú volia tocar després de nosaltres”, afirmava Steve Marriott.  

Humble Pie - 30 Days In The Hole

Humble Pie - Eat It (1973)
El seguiria l'interessantíssim Eat It (1973), un disc doble (amb tres cares d’estudi i una en directe), Eat It, sumava al seu ja conegut Hard Boogie Rock, matisos de Gospel i Soul amb els omnipresents cors de les Blackberries (un trio vocal negre femení), amb les versions personals com Black Coffee de Ike & Tina Turner, Ray Charles i els  Stones entre d’altres, convertint alguns passatges de l’àlbum en veritables peces emocionals. Eat It, és un doble àlbum que ho té absolutament tot, les seves quatre cares estan molt ben diferenciades i contenen uns tresors sonors de gran magnitud. Tot sona a glòria, ja sigui en clau acústica, directe en vena, Hard Blues, Rock’n’Roll, Soul, R&B, o el que els donava la santíssima gana. Quan hi ha qualitat, genialitat, i un fora de sèrie com Marriott que hi deixa l’ànima, res pot fallar i això és el que hi ha en aquesta obra. Lamentablement la història va posar a Eat It com l’últim disc dels Pie digne d'atenció. 

Humble Pie - Honky Tonk Women

Aquesta altra joieta titulada Thunderbox (1974) conté 12 temes, 7 d’ells son també versions d'alguns dels citats anteriorment i dels Beatles, un àlbum infravalorat que no deixa espai a les peces emocionals que hi ha en els seus àlbums anteriors. És el primer disc dels Pie després de convertir-se en estrelles que no aconsegueix el Top 40. Destaquen Drift Away o I Can’t Stand The Rain (que Tina Turner versionaría al 1984). La critica senzillament va destrossar el disc, no li trobaven gairebé res de bo i, tot i que pot haver-hi un estancament en les idees, és molt injust dir que Thunderbox és un mal àlbum. 

Humble Pie - Drift Away

Humble Pie - I Can't Stand The Rain

Arribava un final d’etapa, a l'any següent editen Street Rats (1975) on desapareixen les Blackberries i sonen les estranyíssimes i irreconeixibles Rock'n'Roll Music de Chuck Berry, i les We Can Work It Out i Drive My Car dels Beatles (personalment he de dir, que a mi, aquests dos covers dels Beatles els trobo una meravella). Street Rats no va tenir el recolzament comercial esperat i no va aconseguir trencar amb l'apatia del públic i critica, passant gairebé desapercebut a les llistes. La falta de resultats va enfonsar als Humble Pie i es produeix la primera separació de la banda.

Humble Pie - We Can Work It Out (Beatles cover) 

Steve Marriott - Marriott (1976)
 
Un any després de la separació de Humble Pie, el seu líder Steve Marriott editava el seu primer àlbum en solitari titulat senzillament, Marriott (1976), on les seves dues cares estan ben diferenciades. La cara A és la British Side, amb un so més vell i dur, i la cara B, American Side, amb un so més polit i on reapareixen els cors Soul. Cada cara està gravada amb músics diferents, destacant per sobre de tot el fantàstic Help Me Make It Through The Day de la cara A. En aquest disc imprescindible, la poderosa veu de Marriott continuava brillant de forma magistral, recolzat cada vegada més en els grans del Soul com Otis Redding, Ray Charles o Leon Russell, i per descomptat la música negra agafava encara més protagonisme en aquestes deu noves cançons.

Steve Marriott - Help Me Make It Through The Day

Thunderbox (1974) i Street Rats (1975) no havien arribat a l'alçada dels seus dos anteriors. Després d'aquests fracassos Humble Pie es separarien, fins que al 1980 Steve Marriott i Jerry Shirley reformen la banda amb el baixista Anthony Jones i el vocalista i guitarra Bobby Tench (de Jeff Beck Group). El mateix any s'edita On To Victory (1980) que aconsegueix un bon nivell de vendes però no un gran nivell  musical. El següent àlbum post reunió Go For The Throat (1981), inclou una nova versió del tema Tin Soldier, originàriament escrit per Steve Marriott per a la seva futura dona Jenny, Tin Soldier havia estat editada per primera vegada per l’antiga banda de Marriott, The Small Faces al 1967. L’àlbum es convertiria en l’últim dels Humble Pie i la nova separació és definitiva. 

Humble Pie - Tin Soldier  

Desencantat del Show Bussiness, Marriott durant els 80 va tornar a tocar en els seus estimats pubs, sempre va estar més per la música que per l'èxit, mentre continuava bevent acord a la seva llegenda. "Tinc tot el que vull, els diners suficients per  viure, no amb molts luxes però bé, tenir el respecte d'altres músics i tocar en pubs i clubs, on la música encara és real". Va haver-hi diversos intents per reunir a Frampton i Marriott en una nova encarnació de Humble Pie. Els fans no perdien les esperances, però el 20 d'abril de 1991 mor als 44 anys a Essex. Steve Marriott s’adorm amb un cigarro encès, cremant-se casa seva i posant fi a la vida d'aquest extraordinari músic. La mort d'aquest infravalorat i carismàtic roquer és bastant sorprenent, i per descomptat, es mereixeria estar al més alt de l’olimp dels déus, allà amb els Hendrix, Janis i cia.