Extra! Extra! Fèlix Millet, el saquejador confés del Palau, assegura que Convergència Democràtica es finançava il·legalment a través de la sacrosanta entitat que presidia. De fet, just després de la seva declaració a la Ciutat de la Justícia d’ahir alguna emissora seriosa titulava: “Millet confessa que Convergència es finançava il·legalment”. Ui, m’he perdut. Ja no hi ha tribunal ni jutges? Aquest senyor canvia el seu testimoni i ara justament carrega contra CDC. I els mitjans ho donen per bo. Abans era un mentider i ara és una font de veritat. Com si fos Julian Assange i el seu perillós Wikileaks.

Millet va molt bé ara. A tothom. El cas Palau és una vergonya i la història d’uns mentiders i estafadors: Fèlix Millet i Jordi Montull, que tenia el suport de la seva filla Gemma. Són els Butch Cassidy i Sundance Kid de la merda catalana. Dos homes i un destí: estafar la classe benestant usant putxinel·lis de primera, el Palau de la Música Catalana i l’Orfeó Català. No sóc advocat, amb prou feines periodista, però tot plegat m’obliga a esperar-me al darrer capítol d’aquesta sèrie sardònica i nefasta del gènere judicial (o ara ho portem a la secció de Política?).

Em ve al cap una de les meves pelis preferides: Testimoni de càrrec del geni Billy Wilder, estrenada el 1957, nominada a cinc Oscar de l’època on comptaven alguna cosa i amb dos brutals interpretacions del llegendari Charles Laughton i de la total Marlene Dietrich. És l'adaptació d'una novel·la d'Agatha Christie i està rodada en blanc i negre com totes les pelis bones excepte El Padrí. És una cinta que es va rodar en secret i que només van poder veure en preestrena la família reial britànica amb el compromís de no fer espòilers, que diem ara. No us l’explicaré. Però la figura del testimoni de càrrec és vital en la història i en el cas Palau. Més enllà de les anotacions anònimes que tan bé casen per casualitat amb les xifres d’algunes adjudicacions d’obra pública, hi ha aquests testimonis de càrrec.

Millet i els Montull, com si fossin el trio Los Panchos, o potser més aviat Los Chichos, són detritus de la nostra societat. Presumpció d’innocència a banda (Millet ja ha confessat una part) costa que amb aquests trumfos es pugui intentar guanyar una partida política. Però sempre ens sorprèn l’espècie humana. Hi ha qui diu que això demostra no només que Convergència era un partit podrit si no que tot l’independentisme en la totalitat n’és. Hi ha per altra banda qui, més a prop, sent fàstic profund. Sempre costa arremangar-se. És més senzill teoritzar des d’un despatx o un púlpit. A més, aquesta banda de delinqüents ha pactat amb el fiscal. Massa cine per avui.

Faré allò de “i tu més” només una miqueta. Tot cau contra CDC, però i del Partit Popular i dels socialistes no ha sortit res de res? Per què em costa creure tantíssim en la Fiscalia? La Fundació Trias Fargas es va capgirar com un mitjó i es van tornar tots els diners que havia acordat amb el Palau. Però encara té l’estigma. I la FAES? Ah no, esclar. I amb l’hotel del Palau tot ha acabat oi? Tot quadra i ara Millet és l’as de piques en aquesta partida tan llarga i feixuga que estem jugant, tots.